¿De què serveix –ho llegia en un reportatge d’Andy Robinson a La Vanguardia– que en 20 anys s’hagin instal·lat energies renovables que podrien abastir un territori com el de Rússia si en el mateix període hem augmentat –a causa del creixement de la població i del PIB mundial– sis vegades més la demanda energètica?
Aquests dies a Glasgow s’hi han reunit una pila de dirigents dels governs del món –llevat dels presidents de Rússia i de la Xina– per seguir explicant que el planeta s’enfonsa i que farem algunes coses per evitar que sigui ben aviat. O això diuen. Perquè si mirem l’hemeroteca, cada cita del ‘turisme ambiental’ és una successió de compromisos inabastables o fets en absència dels players clau perquè puguin ser realitat.
Aquest mateix any, per exemple, han arribat a un acord per disminuir un 30% les emissions de metà –responsable del 25% de l’augment de la temperatura global– en absència dels tres països que n’emeten més: altre cop la Xina i Rússia, a més de l’Índia.
Particularment, tot plegat em sembla un despropòsit. L’altre dia, veient el documental Eating our way to extinction, disponible a YouTube i guanyador del darrer Festival de Cinema Ambiental SUNCINE, tota aquesta perplexitat que sento es posava encara més en evidència. No vull fer-ne spoilers, però en recomano una visió crítica. Potser no tot el que s’hi diu és cert. Segur que s’obvia el paper de moltes empreses de determinats sectors que estan fent i aconseguint èxits rellevants en la reducció de la seva petjada ambiental. Fins i tot és possible que algun lobby hagi pogut tenir interès a posar més pa que formatge en segons quines dades que s’hi expressen. Però es tracta d’un documental que no posa de bon humor. Quan aquests dies alguns feien befa dels joves que patien ecoansietat, jo els donava la raó. En matèria ambiental, el nostre planeta va de cap per avall, i com més llegeixes i més vols conèixer, pitjor et sents.
En tota la comunicació d’assumptes tan delicats, jo hi trobo tres errors tradicionals, sistèmics: el primer, que el món ecologista no ha sabut explicar els seus arguments de manera empàtica. Creure –com fan alguns– que pots sumar una majoria a una causa quan li planteges escenaris apocalíptics cridant a la redempció, li poses les mans a la butxaca –cada cop més buida– amb nova fiscalitat (peatges d’entrada a Barcelona) o li expliques –ho ha fet Barcelona aquesta setmana– quantes emissions de CO2 emet per menjar carn –com si la proteïna vegetal no estigués envasada o no portes química– no sembla la millor de les idees.
La causa de la sostenibilitat del planeta no pot ser patrimoni de cap biaix ideològic
Tradicionalment, l’ecologisme s’acompanya de lliçons morals o carrega els neulers contra sectors econòmics on treballa mà d’obra que, si es complís el que alguns ecologistes demanen, perdria la feina i, per tant, se sent agredida quan se li diu que és “responsable” dels mals del planeta.
El segon dels errors ha estat de la política, que massa vegades obliga els ciutadans a fer-se càrrec de tota una sèrie de costos i pràctiques que en el fons no serveixen per a res més que no sigui per distreure’ns de les decisions inajornables i més crítiques. “No feu servir palletes d’un sol ús”, ens diuen, mentre ara hem sabut que la contaminació dels microplàstics als oceans es deu, en més d’un 80%, als residus plàstics que hi llencen les extraccions pesqueres massives protegides –by the way– pels estats.
El tercer és el de no reconèixer de manera més efusiva les empreses que fan els deures, que n’hi ha moltes i a molts països. També del sector de la proteïna animal, per cert.
Hem de fer molts canvis, d’actitud i d’hàbits. L’escalfament global i la superpoblació són un fet que, vulguem o no, empenyen la societat cap als bàsics. I això no ha de ser necessàriament dolent. Entre alguns amics, quan parlàvem del país que volíem, dèiem fa anys que volíem construir una societat del “millor i millor”, i no del “més i més”.
La indústria no pot produir amb obsolescència programada. Els productes han de durar. La roba no es pot comprar tan barata ni pot ser de tan poca qualitat. No es pot agafar un avió cada cap de setmana per capritx. No podem pretendre menjar productes de l’altra banda del món com si els haguéssim produït al costat de casa. I no podem fer-nos-ho portar tot –fins i tot el més insignificant– a casa. I això no és “decréixer”, és consumir amb sentit comú i amb proximitat, i recuperar la producció industrial que mai no hauríem d’haver perdut. Recordeu que amb la pandèmia ens vàrem adonar que ja no ens fèiem ni els respiradors dels hospitals? Doncs això.
Finalment, la causa de la sostenibilitat del planeta no pot ser patrimoni de cap biaix ideològic. I l’error més gran és no arribar a un consens sobre com canviar de model econòmic sense caure en la ruïna ni carregar-nos d’una vegada per totes l’única cosa que ens pertany a tots.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
