L’avenç en els drets de les dones i l’expansió del feminisme en els darrers cinc anys és innegable. Arran del Me Too s’ha visibilitzat el caràcter sistèmic de la violència masclista. La publicació, el 5 d’octubre del 2017 a The New York Times, d’una investigació en què unes actrius van denunciar el productor Harvey Weinstein per assetjament i agressió sexual ha generat una onada expansiva amb repercussions en diferents àmbits.
D’una banda, i malgrat moltes dificultats, hi ha hagut un canvi legislatiu en els delictes sexuals. De l’altra, la societat ha pres consciència del sistema patriarcal, i les empreses i les institucions han treballat per aconseguir espais segurs, activant, entre altres mesures, protocols d’actuació en cas d’assetjament. Però el veritable canvi, el que ha suscitat tots els anteriors, ha estat l’alliberament de la veu de la dona.
Fins a la irrupció del Me Too, les actituds agressives, assetjadores o denigrants contra la dona eren ocultades, i les que s’atrevien a alçar la veu eren apartades o titllades de boges, bruixes, mal follades i d’altres perles que no val la pena reproduir. Al capdavall, resultava extremadament senzill fer callar una víctima. Trencar el silenci va permetre prendre consciència de la magnitud del problema: centenars de milers de dones havien patit el masclisme a les seves carns, i el que creien singular, i en certa manera únic, va resultar ser sistèmic. La periodista Cristina Fallarás va encertar proposant l’etiqueta #Cuéntalo per explicar moltes d’aquestes agressions a Twitter.
Avui, però, els joves se senten aclaparats, si no atacats, per aquest relat. Diuen que “el feminisme actual perjudica els homes”, que “la presumpció d’innocència no existeix per a ells” i que “el feminisme no s’ocupa de problemes reals, sinó que es fa servir com a eina política”. Així es desprèn de l’informe de Fad Joventut —Culpables hasta que se demuestre lo contrario. Percepciones y discursos de adolescentes españoles sobre masculinidades y violencia de género—, presentat a principis de mes i fet a partir d’entrevistes grupals a nois i noies d’entre 14 i 17 anys.
Per què aquesta desconfiança envers les feministes si només busquen la igualtat de drets?
Tot i reproduir els vells discursos, hi ha un ampli consens entre els joves en què la violència de gènere és un problema social molt greu (74,2%), però alhora hi ha divisió en el moment de considerar-se feminista: el 46,4% diuen ser-ho davant d’un 41,8% que no s’hi consideren.
Per què aquesta animadversió cap al feminisme si la violència masclista és un problema que reconeixen com a molt greu? Per què aquesta desconfiança envers les feministes si només busquen la igualtat de drets? Al meu entendre, hi ha dues males interpretacions que fa temps que llasten el moviment feminista. La primera és confondre’l amb una guerra de sexes. Per això molts nois se senten atacats i reprodueixen els mites de sempre, amb l’afegit que consideren que “no es pot debatre amb feministes perquè t’acusen de masclista molt de pressa”. A aquests nois se’ls hauria de recordar que hi ha dones terriblement masclistes –només cal mirar, per posar-ne un exemple, alguna de les propostes de l’actual presidenta d’Itàlia Giorgia Meloni– i homes feministes.
La segona és entendre el feminisme com la prevalença de la dona sobre l’home, ja que el masclisme es defineix com la preeminència de l’home sobre la dona. En aquest cas, cal recordar que el feminisme és un moviment social que defensa la igualtat de drets entre dones i homes, així com l’erradicació total de les actituds agressives, assetjadores o denigrants contra la dona. Però si el terme és el que molesta, el que no convenç molts joves i alguns adults, potser és el moment de parlar, simplement i senzilla, d’igualtat.
