La pandèmia de la Covid-19 ha representat un xoc sanitari i econòmic de primer ordre. Però, com és evident, no afecta tots els sectors per igual. Un dels sectors més afectats és el turisme, i això contribueix de manera decisiva que el nostre país estigui entre els més afectats econòmicament de tot el món. Els indicadors macroeconòmics fan por. Però també fa una certa por passejar per alguns dels indrets més turístics de Catalunya. Començant pel centre de Barcelona: les imatges d’hotels tapiats i carrers mig buits són desoladores.

Però l’aturada turística també ha donat aire a una ciutat que estava sotmesa a molta pressió. Els veïns i veïnes han anat recuperant espais dels quals restaven exclosos. Molts apartaments turístics han tornat al mercat del lloguer residencial. Per força hi ha hagut un cert retrobament de la gent amb la seva ciutat, i més que n’hi podria haver. I el mateix val per a altres indrets de Catalunya.

Aquesta aturada ha fet palès que el turisme, que és un sector econòmic molt important, genera també problemes al territori, sobretot quan és massiu. És el que els economistes anomenen externalitats negatives: l’activitat turística té uns costos que no assumeix el sector sinó que recauen sobre el conjunt de la societat. Alguns són molt evidents (saturació, soroll, brutícia) i d’altres són més intangibles (la pèrdua d’espais com la Rambla per a la ciutat de Barcelona) o indirectes.

En tot cas, quan es planteja el debat sobre el turisme, sovint la rèplica té a veure amb els enormes beneficis econòmics que aporta el sector. Són innegables: el turisme aporta gairebé el 4% del valor agregat brut de tota l’economia catalana. Ara bé, aquesta no és l’única dada rellevant. Una cosa que cal saber és quins efectes té l’especialització turística en el benestar de la gent i en el progrés dels territoris.

A què podríem dedicar tots els esforços, capital, gent i espais que ara estan destinats al turisme?

En un apunt publicat recentment a 5centims.cat, de la Societat Catalana d’Economia (SCE), els economistes Josep Maria Raya i Claudia Vargas apunten, amb dades a la mà, un efecte clarament negatiu. En els municipis més turístics, la renda de la població és significativament més baixa. Com més especialització turística, menys renda per càpita. Els municipis més turístics no són més rics, sinó més pobres que els municipis semblants però que es dediquen a altres activitats.

Aquest efecte d’empobriment, molt relacionat amb la baixa qualitat de la feina en el sector turístic, contribueix també a una gran mobilitat de la població, desarrelament i afebliment dels teixits socials. En les darreres eleccions hem vist com això es traduïa, en algunes zones especialment turístiques, en vot a l’extrema dreta. Les derivades són moltes.

En el debat sobre el futur del país cal pensar, doncs, en tots els efectes de l’especialització turística. I cercar alternatives. Perquè sobretot cal pensar en el cost d’oportunitat del turisme. És difícil d’estimar, però és la pregunta rellevant. A què podríem dedicar tots els esforços, capital, gent i espais que ara estan destinats al turisme? Podríem substituir-lo per activitats de més valor afegit i que generin ocupació de més qualitat i més qualitat de vida? Es pot reinventar la indústria turística per produir menys externalitats negatives?

Se sol dir que les crisis són oportunitats. I és un tòpic gastat que no sol ser cert, perquè difícilment se’n treu res de bo, de les crisis. Però en aquest cas l’aturada sobtada i profunda del turisme sí que ens posa davant la necessitat de repensar què fem amb les nostres ciutats i pobles, i què fem amb la nostra economia. No hi ha més remei.

De la mateixa manera que alguns dels espais físics que ha deixat buits l’aturada en sec del turisme ja han estat reapropiats per la ciutadania de manera espontània, i de la mateixa manera que molts habitatges d’ús turístic ja han tornat al mercat residencial, ara caldrà anar veient què passa amb els edificis, amb el capital i amb el talent que capturava el turisme. No hi haurà una gran solució única per a tot el territori, sinó que, segurament, caldrà pensar en moltes petites alternatives. Però és necessari fer-ho perquè ara sabem que la tendència a l’especialització turística era una tendència cap a una economia més fràgil, més generadora de precarietat i d’empobriment. Redimensionar els llits turístics del país a uns nivells sostenibles permetria, potser, augmentar la qualitat i fer florir altres sectors que havien anat apagant-se, o que no havien arribat a emergir mai a causa de la forta inèrcia turística.