Dolors Sabater

L’octubre ens aporta un enfilall de commemoracions que ens expliquen com a país i com a poble. Encara amb l’esgarrifança a flor de pell per les proclames i reivindicacions feixistes de la hispanitat, renovem el compromís de lluita antifeixista i de defensa de les llibertats nacionals i socials en l’homenatge a Lluís Companys. Tenim una gran responsabilitat envers el present i el futur. Reaccionar col·lectivament, tornar a prendre la iniciativa i fer-ho amb intel·ligència política és imprescindible. I enfocar bé el rumb obliga a tenir en compte tres tesis que expliquen l’actual conjuntura catalana i que orienten què cal fer, tant per aturar l’avenç de l’extrema dreta com per avançar en el projecte d’alliberament. Una: que viure sota el règim autonòmic espanyol comporta patir discriminació i maltractament estatal perjudicial per als drets i les vides de tota la majoria social. Dues: que l’independentisme popular, cívic i polític creix significativament quan ofereix l’horitzó i l’oportunitat d’un país socialment just, on viure millor, enfortint el binomi indestriable d’alliberament nacional i social. I tres: que combatre el malestar que provoca la injustícia social donant-hi resposta és també un dels pilars per frenar el populisme d’extrema dreta que adoba el feixisme.

Durant aquesta legislatura del 5è aniversari de l’octubre revolucionari no s’han aprofitat les eines de Govern ni la majoria independentista al Parlament per posar en marxa amb contundència estructures de sobirania nacional que millorin les condicions materials de la vida de la gent i, alhora, les condicions per sostenir-nos com a poble lliure amb plena sobirania. Fer-ho demana desbordar les cotilles de l’Estat i demostrar la voluntat de trencar amb el model de país que heretem de l’autonomisme oligàrquic sotmès a l’Ibex-35. I no s’ha fet. No és una fórmula màgica ni fàcil, però sí imprescindible. I és urgent redreçar el rumb.

Sobre la primera tesi, les dades són aclaparadores: 13% d’inversió de l’Estat executada, dèficit fiscal de 20.200 milions d’euros, deute social de 450.000 milions d’euros (UAB), no traspàs de competències ferroviàries mentre s’ofereix un servei de trens nefast, negativa a resoldre el conflicte polític amb l’autodeterminació i l’amnistia, espionatge d’estat a activistes i polítics, atac a la immersió lingüística, judicis i condemnes contra la Mesa del Parlament, diputades, activistes, exili… Fins a més de 4.200 represaliades per la causa general contra l’independentisme, 50 lleis aprovades pel Parlament català per millorar condicions de vida suspeses o retallades pel Tribunal Constitucional… Un maltractament de l’Estat contra la població que viu a Catalunya que afecta el conjunt de la societat en tota la seva diversitat. Amb biaix en les causes judicials, policials i espionatge que seleccionen perfils ideològics dissidents, però perjudicant les vides de tota la majoria social no inclosa en el club dels oligarques pel que fa a les lleis socials –com la regulació dels lloguers, per citar-ne una de ben recent– o al dèficit d’inversions.

Reaccionar col·lectivament, tornar a prendre la iniciativa i fer-ho amb intel·ligència política és imprescindible

Fora de les elits i dels vividors de l’extractivisme i de l’acumulació per desposseïment –un 1% de la població–, el 99% restant pateix en menor o major mesura aquest maltractament estatal, encobert sovint per l’autonòmic, acarnissat en la classe treballadora en sentit ampli i especialment en les classes populars i en les vides precaritzades. La no regulació dels lloguers exclou del mercat de l’habitatge les persones precaritzades tant si són unionistes com independentistes, per posar un exemple.

La segona tesi s’explica analitzant com el desig de marxar de les urpes de l’Estat espanyol ancorat en aquest règim del 78 hereu del franquisme s’ha convertit en una voluntat en augment dins de la societat catalana dels darrers 15 anys, precisament per l’anhel de construir unes noves formes d’autogovernar-se sota el model de República, amb un procés constituent popular, forjat de baix a dalt. La correlació entre assolir la independència i aconseguir un nou model de país més just i lliure és el que explica el creixement exponencial de l’independentisme social i popular des de principis del segle XXI. Un creixement que conjuga indignació i esperança a partir de les crisis. Per les retallades de drets socials i civils al poble mentre es rescataven amb fons públics les grans fortunes de l’statu quo (crisi 2008) i per l’estafa de l’Estatut (2006-2010), en el que va ser l’inici d’una greu crisi democràtica en les relacions amb l’Estat.

És irresponsable, doncs, que un govern autonòmic independentista no aprofiti els seus espais de poder per extremar les mesures de millora de les condicions de vida, confrontant el model de l’Estat i fent bandera d’un independentisme d’alliberament social que seria alhora un mur contra el feixisme. Actuacions com la banca i l’energètica públiques, la renda bàsica universal, la reconstrucció dels serveis públics i la defensa del territori trencarien amb el seguidisme dels plantejaments neoliberals que identifiquen les polítiques de l’Estat espanyol i accionaria l’avenç en els dos flancs, el de l’alliberament nacional i el de l’alliberament social, en un temps en què l’acumulació de crisis fa més necessari que mai rescatar la vida i el planeta.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram