Digueu-me paranoic si voleu. I que no se m’atabali el galliner, però hi ha un rum-rum que mireu… em fa tenir una cosa per dins, un no sé què tinc… ja ho deia aquell que la paranoia és la menys dolenta de les malalties mentals. Però què voleu que us digui? Res? Voleu que calli? Doncs no. Ho sento però el verb callar no existeix en el diccionari Savalls-Realitat, Realitat-Savalls.
A la vida hi ha “marcadors”. Sí, sí… com quan vas al metge a que et comprovi això o allò altre i et destrueixen totes les teves intimitats. El que busquen són “marcadors” per tal de prohibir-te el que més t’agradi mentre intenten preveure el mal del que has de morir –com tothom–. Les dones –que com deia en Capri són molt més intel·ligents que els homes– són les mega-expertes mundials de la visió lateral a la recerca de “marcadors”.
Sento revelar als lectors masculins un secret de calibre similar al d’“els reis són els pares”: Elles ho saben! Ho saben abans. No cal que us escarrasseu amb flors i llaminadures, amb amabilitats desfermades, amb sortides de guió i seguiment dels consells del Cosmopolitan per crear l’ambient adequat… Sigui perquè teniu necessitat urgent de completar l’acte matrimonial, sigui perquè heu convidat a quatre brètols a casa a veure la Champions pel Plus sense tenir en compte que el mateix dia hauríeu d’anar a sopar a cal sogre… tant li fot! Elles ja ho saben! Que com va dir la Chenoa: “cuando tú vas yo vengo de allí, cuando yo voy todavía estás aquí”.
Me n’he anat per les branques, ja ho sé… però és que tinc aquest rum-rum a l’estomac… que em fa anar a buscar “marcadors”, i donada la meva predisposició natural de veure només allò que em plau, recorro a la saviesa en l’anàlisi de la realitat que em proporciona el bisturí de l’observació que m’han ensenyat a fer servir les dones que m’han envoltat al llarg de la vida, i particularment la senyora Savalls.
Jo no vull destrempar ningú… però poseu-vos com us doni la gana, que si en Duran fot setmanes que no piula en contra és que ens ha fotut un tracte rectal sense que ens n’adonéssim. Que si només fan que explicar-me que han vist la Soraya amb aquest pel carrer, o amb aquells sopant allà, és que hi ha reunió de pastors, i ja sabeu allò de “reunió de pastors… ovella morta”.
A mi no em preocupen gens els brams de Madrid. Em preocupa més el seu silenci. No m’atabala en Lara, el Freixenetu, o en Juanitu-ondes-abrillantinades-Rosell… A mi em fa patir quan els Pimecus s’arrepleguen per dir que “ja n’hi ha prou” i aclareixen que és una reunió patronal i no de país. M’atabala el cuc detector de marcadors, aquesta cosa de l’“estem sortint de la crisi i no m’atabaleu ara”.

per Carles Savalls

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram