Són quatre i tots ells duen cognoms ben catalans que no els impedeix signar llur article a La Vanguardia amb noms tots ells ben castellans. Si aquesta fal·làcia de la preservació de la diversitat a l’Estat espanyol fos real, no els caldria amagar o maquillar la seva condició de catalans. I encara menys pervertir-la amb arguments trivials que volen atansar la por i sembrar el dubte a les ments, tal vegada, menys pensants del país. Menys informades vull dir i més susceptibles, en definitiva, de caure en el seu parany conspiratiu i pervertidor.
L’article reflecteix i reprodueix els exemples recurrents en contra de la creació d’un Estat català: ens faran fora de la UE, l’OTAN i de la resta d’institucions internacionals, l’economia quedarà molt ressentida, l’autodeterminació no té cabuda en el món d’avui, la independència suposa anar contra els temps moderns etc. L’article, que segueix a un altre que tampoc té preu anomenat “Costes exteriores de la independencia”, podria interpretar-se com un darrer servei des d’una daurada jubilació d’aquells qui durant tants anys han servit amb lleialtat a Espanya. Una Espanya, per la qual ells han treballat i de valent, en períodes dictatorials, predemocràtics i de relliscosa categoria democràtica com la dels temps presents. Poca cosa si hi pensem. Des d’aquest punt, cal valorar la seva lleialtat a la causa nacional espanyola, en tant que antics i nobles assalariats de l’alta administració, i esperar que si mai arriba la independència, aquests i d’altres de semblant pelatge, no ens vinguin amb la cantarella típica que ells des de la seva delicada posició varen fer tot el possible per la llibertat de Catalunya, però que no ho podien demostrar ateses les circumstàncies i excuses semblants de mal pagador.
En aquest article és molt pobre i demagog l’ús sistemàtic, acrític i abusiu de la Constitució espanyola del 1978. Espanya venia en aquell moment d’un període antidemocràtic i en la memòria de la gent encara hi coexistia, i de quina manera, la mai apagada del tot Guerra Civil i el trauma que la seguí. No voler adonar-se que avui l’estat de les coses ha canviat i que la renúncia catalana d’aquell moment no va ser volguda, sinó forçada per unes circumstàncies patètiques i terribles demostra que o són grans desconeixedors de la història –cosa que tractant-se d’un diplomàtic espanyol és més que possible- o realment són el que a casa meva en diem uns caragirats i uns girabanderes. Triïn la que més els convingui.
Aquests cavallers de trista figura gosen dir-nos, per exemple, que Rússia i la Xina defensen el concepte d’integritat territorial, sense aturar-se a pensar, o enrogir de vergonya, que l’annexió de Crimea no es va fer precisament d’acord amb el principi d’integritat territorial. Així ens diuen que el Govern britànic, convocant el referèndum en el marc d’una “realitat jurídica molt diferent” va combatre eficaçment el nacionalisme escocès. Doncs, haurem de convenir, que sort que ho va fer amb tanta eficàcia atès que en aquestes eleccions del proppassat dijous els nacionalistes escocesos varen obtenir un èxit rotund, sense precedents, traduït en la pràctica totalitat de diputats que aquella vella nació envia al Parlament de Westminster. Citen l’article 4.2 del Tractat de la UE sense incloure que aquest article, que parla de la no ingerència de les institucions europees en els afers interns dels estats, s’ha d’interpretar a la llum de l’article 2 del TUE: obligació dels estats membres i de la Unió d’actuar sempre d’acord amb el principi democràtic.
En suma, que desconeixent el que aquests senyors hagin pogut votar a l’Espanya –dita- democràtica, cosa que no té gens d’interès, el cert és que la recordada Formación del Espíritu Nacional no fou per a ells precisament una assignatura Maria com es deia aleshores. Els ha deixat un segell irrenunciable i immutable per aquesta i la propera vida, on podrien retrobar-se amb personalitats com Kant i la seva noció que legalitat i moralitat no sempre són equiparables o Adam Mickiewicz que ens deixà la frase que “la força de la raó, més d’hora o més tard, s’imposa a la raó de la força”. Si defensen la unitat d’Espanya, fet de per si gens objectable, que deixin de perdonar-nos la vida i ho diguin sense embuts, trampes, ni actituds displicents. Si es volen fer perdonar la seva condició de catalans, magnífic, però que recordin com acaben els indis que volen fer-se amics de l’home blanc.
