Una de les habitacions de la Casa Cádiz. Foto: F. V.
La majestuositat de la Sagrada Família i el turisme de sangria i paella contrasten amb la humilitat d’un petit local al número 279 del carrer Sardenya. I és que, a tocar del temple, funciona la Casa Cádiz des de fa més d’un any com a espai ocupat autogestionat per persones sense sostre i refugiats que hi viuen. “Per aquí han passat 150 persones”, explica a Línia Eixample Lagarder Danciu, activista romanès i cap visible del projecte. “Unes 70 persones van sortir d’aquí havent trobat feina, és a dir, amb la capacitat de pagar un lloguer”, afegeix orgullós.
La Casa Cádiz ofereix actualment 23 llits, tot i que en total en té 25. Els dos restants pertanyen a Lagarder i Brahim, les cares mediàtiques del projecte. “En Brahim és un dels joves que arriben i trenquen estereotips”, afirma Lagarder sobre aquest jove de 18 anys que va arribar en pastera amb el somni de jugar futbol en un equip de Barcelona. “Ara l’han acceptat en un equip local. Per casos com el seu, tot això val la pena”, afegeix.
L’AUTOGESTIÓ COM A SOLUCIÓ
La tasca que fan des de la Casa Cádiz és possible per la dedicació total de Lagarder. L’activista, però, alerta de la passivitat de les administracions. Només a Barcelona, l’any 2019 hi havia aproximadament 1.200 persones que dormien al carrer –segons dades de la Fundació Arrels–, un 25% més que el 2018. El projecte de la Casa Cádiz evita que la xifra encara sigui més gran. “Depèn de cada cas, però normalment la gent que ve es queda aquí uns sis mesos”, explica Lagarder.
Durant la seva estada, aquestes mateixes persones són les que s’encarreguen de la manutenció de l’espai, amb torns organitzats i dibuixats en una pissarra situada a prop de la porta principal, que d’alguna manera recorda a tothom que el treball col·lectiu és la clau de l’èxit. D’aquesta manera, tasques tan senzilles com netejar, endreçar o cuinar donen un sentit de l’organització i un propòsit a persones en una situació precària i que sovint no surten de la seva foscor per autoculpar-se de la seva realitat.
MIRANT AL FUTUR
“La nostra idea és ser una associació”, explica Lagarder. “Estem començant a formar un equip fix”, diu referint-se a en Brahim, el jove al qual tracta com si fos el seu fill i de qui, assegura, no pot estar més orgullós. “No és com la majoria de persones que han passat per aquí. No té formació escolar però és de les millors persones que he conegut i això no s’ensenya”, diu Lagarder.
Un dels altres nois que viuen a l’espai també els està ajudant. “Va estudiar informàtica, sap anglès, àrab, francès i està aprenent castellà”, afirma d’ell Lagarder. Però l’empatia de les persones, segons l’activista, és com el mar, ple de pujades i baixades. “Abans els veïns ens tenien por”, diu. Ara, però, els agraeix la seva ajuda. “Només calia parlar amb ells per fer fora la por, ens passa a tots”, conclou.
