Un Pla Cerdà 2.0 per a tot l'Eixample

Foto: Ajuntament de Barcelona

En ple segle XXI, l’Eixample de Cerdà segueix sent objecte de debat, darrerament entre els partidaris i detractors de la pacificació gairebé total del trànsit d’alguns dels seus carrers, en el marc d’una àmplia discussió sobre el model urbà i d’equilibri global. Mentre alguns consideren que les pacificacions de l’Eixample “traeixen” la suposada neutralitat de Cerdà, altres en reivindiquen la perspectiva higienista i la necessitat de millorar la qualitat de l’aire a l’Eixample a través de les superilles.

Però la veritat és que, a mitjan segle XIX, ningú s’imaginava que cent cinquanta anys després la quadrícula de l’Eixample serviria a milers de vehicles per circular-hi, tenint en compte l’avantatge que els suposa actualment no fer-ho pels tortuosos carrers de Gràcia o Ciutat Vella. Un altre fenomen que era impossible de preveure era que l’Eixample seria el rovell de l’ou d’una metròpoli de diversos milions d’habitants, i que en aquest futur els reptes d’aquest espai urbà serien ben diferents. Entre d’altres, no és cap secret que el pla Cerdà no contemplava l’edificabilitat que l’activitat especulativa ha anat consolidant a l’Eixample al llarg dels anys, fins a convertir els interiors d’illa previstos en espais reduïts, la majoria privats, salvant alguna excepció recuperada en democràcia.

En la meva opinió, aquesta ha estat la principal “traïció” a Cerdà –parlant amb els termes del debat actual– i la raó per la qual el debat sobre l’espai públic a l’Eixample és tan viu i cada pam de terra obre una nova discussió.

En la línia de pretendre recuperar el terreny perdut, el govern municipal Comuns-PSC va iniciar el mandat passat el debat sobre les pacificacions dels carrers de Girona i Consell de Cent, actuacions sobre les quals es va parlar durant anys sense cap resultat tangible. No va ser fins que va arribar la pandèmia que, a través d’una controvertida pintura groga, es van guanyar espais per al vianant als carrers Consell de Cent, Girona i Rocafort. Una actuació, per cert, que no ha estat lliure de polèmica.

En principi, els carrers pintats de groc tindrien els dies comptats, i els pròxims anys està previst reurbanitzar els mateixos carrers per consolidar i dignificar els espais guanyats de manera tàctica. Es continuaria així una política de pacificacions que, malgrat no ser nova, per primer cop contempla la transformació d’un carrer important que creua l’Eixample en horitzontal. Guanyar més i millors espais per al vianant a l’àmbit de la superilla té clars avantatges, però també és cert que probablement faci que part del trànsit se centrifugui a altres carrers, principalment a les anomenades vies ‘bàsiques’, i per tant no disminueixi significativament la contaminació global del districte i la ciutat. D’aquí, per exemple, el comprensible malestar d’alguns veïns i veïnes de carrers com Aragó, València o Entença, ja que, malgrat la inversió pública a les superilles, ningú els pot assegurar que a curt termini hi haurà menys trànsit de pas ni contaminació al seu carrer.

De fet, les perspectives no són gens bones, ja que, amb la pandèmia, l’ús del vehicle privat ha tingut un repunt sense precedents en termes relatius que fa que hàgim de pensar en quelcom més que les superilles per millorar la mobilitat i la qualitat de l’aire del districte. La tendència del repartiment modal dels desplaçaments està sent just la contrària a la prevista, fet que reforça la idea que també cal pensar en què fer a la resta de vies bàsiques, al marge de centrar tots els esforços en uns pocs carrers.

En un Eixample tan compacte com l’actual, es fa difícil pensar que amb les actuacions previstes acabarem reduint significativament el trànsit global i la contaminació. Les persones que viuen lluny dels carrers reformats –de fet, la majoria– difícilment es podran beneficiar gaire de la nova superilla, i menys les que viuen als carrers que absorbiran poc o molt el trànsit que seguirà creuant indefectiblement l’Eixample.

Si volem complir amb els objectius de l’Agenda 2030, a ERC estem convençuts que caldrà iniciar una estratègia més diversificada i que vagi més enllà de la reforma d’uns pocs carrers. Un bon començament per iniciar aquest debat pot ser convocar de nou la Taula d’Emergència Climàtica i Medi Ambient de l’Eixample, la qual, per cert, tan sols s’ha reunit una sola vegada en els sis anys que fa que governen Comuns i PSC. Per millorar les condicions de vida dels barcelonins i barcelonines, tal com pretenia Cerdà, cal que treballem per un canvi de model que ajudi a avançar cap a un Eixample del segle XXI, més resilient i preparat per encarar els reptes globals que ens exigeix la transició ecològica.