Any 1932. Façana del Cortes Cinema en els seus primers anys durant la Segona República. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya
Aquesta mítica sala cinematogràfica del Fort Pienc s’alçava a la cantonada de la Gran Via i el carrer Lepant, just davant de la plaça de toros Monumental i de la parròquia de la Mare de Déu del Roser. Va ser inaugurada l’octubre de 1932 amb el nom de Cinema Cortes, tot i que es va conèixer com a Cortes Cinema, tal com es veia a la façana. Va ser un cinema referent del barri, que va néixer amb els esperançadors temps polítics i socials de la Segona República, tot i que, pel curs de la història, durant uns anys les seves funcions no van ser de cinema.
La pantalla del Cortes va ser testimoni del pas del cinema mut al sonor, amb projeccions com La fascinación del bárbaro, de Rowland V. Lee amb George Bancroft i Mary Astor; La ley del harén, de José Mojica; o La dama del boulevard (Nana), de Dorothy Arzner amb Ana Sten.
Conjuntament amb el Cinema Gran Via, obert dos anys abans i a només 100 metres, a la cantonada Marina amb Gran Via formaven un punt de trobada del públic cinèfil d’una zona allunyada geogràficament del centre barceloní, on es concentraven la majoria de sales de projecció amb més renom. Els diumenges en què a la Monumental hi havia curses de braus, s’hi afegien alguns aficionats taurins que completaven la jornada de lleure amb la visió d’alguna pel·lícula, costums que el final de la Guerra Civil espanyola i després els seus vencedors van interrompre durant uns quants anys.
Acabada la guerra, l’edifici va ser habilitat com a menjador de l’Auxilio Social i el 1947, quan havia fet aquest servei social al règim franquista, va ser interiorment transformat a fons per donar pas a una nova sala que va adoptar el mateix nom de l’antic Cinema Gran Via, que també havia desaparegut. La cantonada va recuperar, doncs, a partir del 10 d’octubre de 1947, l’oferta cinematogràfica de la mà de l’empresària Carmen Gomáriz, amb una aparença física externa gairebé idèntica al del vell Cortes i amb una oferta de reestrena amb doble sessió orientada als veïns del barri, tot i que, als inicis, va arribar a programar estrenes.
A Carmen Gomáriz la van succeir Luis Cabezas i els germans Gratacós Comas, fins que finalment el 8 de maig de 1966, amb el film hispano-argentí La boda (Lucas Demare) i la comèdia italiana El millón de dólares (Ettore Scola, amb Vittorio Gassman i Joan Collins) com a darreres projeccions, va deixar d’existir.
I com un reflex més del que era la voracitat especulativa immobiliària de l’època, poc després el cinema va ser enderrocat i, en el seu lloc, una coneguda constructora hi va alçar un edifici d’habitatges.
per Santi Capellera i Rabassó
