Raquel Royo, en un dels seus dies de feina al Clínic. Foto: Cedida

La Raquel Royo és una infermera de la unitat de cures intensives de l’Hospital Clínic. Només té 26 anys i a principis de març la seva vida professional va canviar d’una forma que recordarà tota la vida. El primer dia que es va reincorporar a la feina, després de tornar d’un viatge a Berlín amb un grup d’amigues, li va tocar treballar a la unitat que atenia el pacient zero, una dona italiana, de Coronavirus. Ella, concretament, s’encarregava de dos altres pacients, un dels quals també era sospitós de tenir el virus.

Royo és de Navarra i va venir l’octubre del 2018 a Barcelona per fer un màster sobre cures intensives, que consistia a combinar les classes amb la feina d’infermera al Clínic. És a dir, a finals del 2018 també va començar a treballar a l’hospital. “De seguida vaig veure que la situació es començava a complicar. Al principi ho vaig afrontar amb molta por i incertesa perquè l’ambient a l’hospital era de no saber amb què ens estàvem trobant”, afirma en declaracions a Línia Eixample, fent referència al començament de la pandèmia.

GESTIONAR LA POR
La situació de tenir poca experiència i de cop i volta haver de lidiar amb una realitat que ningú s’esperava no ha de ser fàcil. “Arriba un moment, però, que ja no et planteges que la por et superi. Ho has d’afrontar. La companyonia que hi ha hagut aquests dies m’ha ajudat molt”, explica Royo. Els dies van anar passant i la pandèmia cada cop colpejava amb més força. “Al principi no dormia bé, tenia malsons i no aconseguia posar una distància emocional amb els pacients”, relata aquesta jove infermera.

La intensitat emocional de tot el que Royo explica es fa evident. De fet, li ha tocat viure moments que segurament li quedaran guardats per sempre en la memòria. “Recordo el cas d’un home de 80 anys que ja l’anàvem a sedar perquè no hi havia res a fer. La seva dona em va trucar i em va dir unes paraules perquè jo els hi fes arribar”, explica emocionada. Una altra situació que és probable que recordi sempre és el cas d’un home de 55 anys a qui li va salvar la vida quan s’estava ofegant a causa de la gran quantitat de mocs que el virus li havia provocat. “Recordo els seus ulls i com m’agafava amb les mans perquè s’estava morint. Li vaig dir que el salvaria i tot va anar bé”, relata.

RECUPERAR LA IL·LUSIÓ
Més enllà d’aquests dos exemples, Royo insisteix en la importància que aquests dies ha tingut i té la companyonia. En aquesta línia, ella també ha estat la responsable, juntament amb tres companyes de l’hospital, d’impulsar una iniciativa que és un exemple molt bonic de la solidaritat que s’ha viscut. Es tracta de ‘Segueixo Aquí’, un projecte de cartes anònimes, promogut a través d’Instagram, per als pacients de coronavirus. L’objectiu era aconseguir que els malalts se sentissin més acompanyats a través de les cartes que la gent enviava de forma anònima des de casa seva. Al final, explica Royo, el projecte “també s’ha convertit en una mena de teràpia per a nosaltres, ja que ens ha transmès molta energia positiva”.

Per acabar, aquesta jove infermera diu que tot plegat li ha servit per “recuperar la il·lusió vocacional” que tenia quan va començar i acabar la carrera. “A vegades aquesta feina crema molt”, afegeix. Quan les coses vagin tornant a la normalitat, Royo haurà de seguir amb el màster, ja que amb l’esclat de la pandèmia va quedar en suspens. Aquestes set setmanes que ja porta posant el seu gra de sorra contra el virus, però, han estat el màster de veritat. “L’altre dia ho parlàvem amb els meus pares. Millor màster que això d’aquests dies…”, diu somrient.