Una imatge del moment just abans de començar la passejada. Foto: Línia Eixample
Dijous. Dos quarts de cinc de la tarda. La Luisa, una infermera de la Residència Fort Pienc, acompanya a fora del recinte l’Ángel i la Josefa. Allà els esperen l’Eulàlia i en Benito, dos voluntaris de l’entitat Bici Sense Edat, que des del 2016 treballa per millorar la qualitat de vida de la gent gran a través de l’organització de passejos en bicis adaptades.
Mentre l’Eulàlia i en Benito posen a punt les bicis, l’Ángel, que té 86 anys, i la Josefa, que en té 92, esperen pacientment. “M’agraden molt aquests passejos, sobretot passar per la ronda Sant Antoni i la plaça Catalunya”, explica l’Ángel. En un moment especialment delicat pels avis i àvies que viuen en residències, a causa de la pandèmia, aquestes passejades són un tast de llibertat. “Em toca l’aire i em va molt bé. Quan veig els voluntaris és un bon moment”, afegeix l’Ángel.
“UNA ESTONA BONICA”
L’Eulàlia, que a banda de voluntària també és la presidenta de Bici Sense Edat, destaca que els passejos amb la gent gran representen “una estona bonica”. Una de les coses que destaca més és l’agraïment que els mostren els avis i les àvies, que poden decidir quin recorregut volen fer. “N’hi ha que volen veure el mar, altres ens demanen que passem per llocs que els porten records… Ells manen”, afegeix la presidenta de l’entitat.
Un altre aspecte molt positiu d’aquestes passejades és que també acaben sent una forma de teràpia. “Ells ho gaudeixen molt i se’ls hi nota anímicament. Té un punt de teràpia perquè la interacció per ells és bàsica, sobretot en un moment com l’actual”, explica en Benito. Ell, afegeix, està molt satisfet d’haver-se fet voluntari després d’un dia que anava amb la seva bici i es va creuar amb un dels passejos de Bici Sense Edat. “Sortir amb ells ens aporta molt. Anem xerrant i l’experiència sempre és molt bona”, remarca. La Luisa, la infermera, ho confirma: “Arriben molt contents”.
“DESCOBRIR LLOCS”
Amb qui segur que els voluntaris tenen garantida la conversa és amb la Josefa. Un cop asseguda a la bici, abans de començar la ruta, s’esplaia. “Estic contenta. Jo vaig néixer al barri i amb els passejos tinc records. També m’agrada descobrir llocs”, explica. Un d’aquests records la trasllada a la plaça Universitat. “Hi vaig treballar molts anys de sastressa”, relata. La Josefa també admet que ara és més dur que mai viure en una residència i el gest se li entristeix quan confessa que té dos besnets a qui no ha conegut. La bici, almenys, la reconforta una estona.
