En Bruno i la seva família viuen a Mallorca amb Roger de Llúria. Foto: Google Maps
Aquesta crisi sanitària, social i econòmica, més enllà de les impactants xifres de morts i afectats de tota mena, té rostres al darrere. Els números, en el fons, no deixen de ser freds, però les històries personals no ho són. Una d’aquestes històries és la d’en Bruno, que viu amb la seva dona i els seus dos fills en un pis situat al carrer Mallorca amb Roger de Llúria. Aquest matrimoni també regenten un negoci al carrer Hospital del Raval, Calçats Queisalós.
Quan en Bruno despenja el telèfon per parlar, les primeres paraules que s’escolten són les d’ell parlant amb els seus fills: “Poseu un vídeo al Youtube i feu una mica de ioga”. “Ara han acabat de fer deures i el ioga va bé perquè es relaxin”, explica abans de començar la conversa. El cas d’ell i la seva dona és el d’una família amb una hipoteca particular per pagar i un lloguer comercial d’un comerç, amb quatre treballadors, que fa molts dies que està tancat. Han hagut de fer un ERTO just ara que començava la temporada més forta de vendes.
La delicada situació els ha portat a prendre una decisió: des d’aquest abril no paguen la hipoteca. Tampoc el llum, el gas i l’aigua.”Ara mateix no tenim cap altra escapatòria. Primer és el menjar dels fills”, explica. Quan els fills surten a la conversa en Bruno s’emociona. “Jo podria menjar un cop el dia però quan tens fills és diferent”, afirma.
El relat d’en Bruno segueix i a mesura que es va explicant es fa evident com és de complicada la seva situació. La seva i la de milers d’altres persones que en tenen de similars. “Si deixo de pagar dues o tres quotes no passarà res però si al juliol no he obert la botiga sí que ens ho poden fotre tot”, diu.
Tot i que ara mateix sembla difícil poder veure la llum al final del túnel, aquest comerciant del Raval també creu que el que s’està vivint aquests dies tindrà un costat positiu. “El que està passant ha despertat coses positives a la societat. Els comerciants ens ajudem, a l’escala de casa fem la compra conjunta… La solidaritat que està emergint és molt positiva. Això es veu quan sortim als balcons a aplaudir i et fas mirades de complicitat amb gent que no havies vist mai”, relata.
En el cas dels seus fills, de 6 i 8 anys, explica que el missatge cap a ells és que les coses aniran bé i que estan aprenent la importància de la solidaritat. Ara bé, també admet que “en una família que ha perdut el pare i que no l’han pogut acomiadar no els vagis a dir que tot anirà bé”. Que no tot anirà bé és una evidència, però el relat d’en Bruno, de la mateixa manera que és dur, també és el d’una persona ferma i amb conviccions. I això convida a ser optimistes.
