Cartell del documental ‘Las muertes chiquitas’. Foto: Mireia Sallarès
“Se’t demana que, com a dona, tinguis un doctorat, parlis diverses llengües, viatgis, siguis una bona esposa, una bona mare i, a més, multiorgàsmica. Però al final ets l’emblema del que ningú vol ser: dona, indígena i pobra”. És la reflexió d’una de les prop de trenta mexicanes que entrevista Mireia Sallarès a Las muertes chiquitas (així es refereixen a l’orgasme en algunes zones de Mèxic), un documental que es va començar a projectar per capítols a la Casa Elizalde ahir, dimarts.
Sallarès va encetar aquest projecte –que, de fet, és multidisciplinari i inclou també un llibre– l’any 2006, però continua sent plenament vigent. En aquest film, una trentena de dones mexicanes d’edats i estatus diferents parlen de la seva experiència amb el plaer sexual. “El documental recull, amb un ventall divers de testimonis, des de quan l’orgasme femení era tabú fins ara, que sembla que hagis de ser multiorgàsmica per obligació”, explica la directora, que lamenta que la lluita per la llibertat sexual dels anys 60 s’hagi acabat girant en contra de les dones.
“És brutal el pes que hi ha sobre la dona i la seva sexualitat, no s’atura mai. En les relacions heterosexuals, l’orgasme femení ha de sostenir la masculinitat de l’altre: si jo no tinc un orgasme, l’altre és menys home”, afegeix Sallarès. A Las muertes chiquitas, a partir de l’orgasme femení, s’acaba parlant de feminicidis, violacions, frau electoral i molts altres temes, perquè “el cos de la dona és el camp de batalla de la humanitat”, en paraules de la directora. Tal com ella mateixa apunta, el fet que el documental continuï sent actual vol dir que “la sexualitat de les dones encara està altament violentada, i a vegades en nom de la llibertat”.
Creadora i protagonista
Sallarès està convençuda que, per fer un projecte, la motivació no ha de ser tractar “temes que t’interessin”, sinó qüestions “que et suposin un problema”. “A mi el tema dels orgasmes em travessava: quan vaig començar aquest projecte no havia aconseguit tenir orgasmes per mi mateixa, i tenia gairebé 30 anys”, confessa. Per això va voler obrir-se i ser un testimoni més del film, i també per això no li agrada quan li diuen que, amb el seu documental, “dona veu a les dones mexicanes”. “Vaig haver de marxar a Mèxic, posar un oceà pel mig amb els meus codis culturals i anar a parlar amb estranyes per poder parlar amb llibertat”, reflexiona. “No és que doni veu a les pobres dones mexicanes, és que gràcies a elles jo trobo la meva veu”, sentencia.
