Tots els joves de l’exposició comparteixen la sensació de neguit davant d’un futur incert. Foto: Línia
A Catalunya, l’edat mitjana d’emancipació dels joves se situa pels volts dels 29 anys. Tenint en compte que llogar un pis a l’àrea metropolitana de Barcelona és cada cop més car, difícil i moltes vegades està condicionat pels prejudicis dels propietaris, què passaria, doncs, si un cop arribats a la majoria d’edat ja no poguéssim recórrer a tota la xarxa de suport que ens ha sustentat durant tota la vida? Aquesta és una problemàtica generalitzada entre els joves tutelats i extutelats, els quals moltes vegades es veuen abocats a viure pel seu compte quan fan 18 anys malgrat la manca de suport familiar, d’ingressos estables o, fins i tot, d’una situació regularitzada.
Nou d’aquests joves han volgut posar el focus en aquesta qüestió a través de l’exposició fotogràfica Dins i fora de casa: trossets de la nostra experiència amb l’habitatge, on aborden aquesta incertesa a través de les seves experiències personals. La iniciativa s’emmarca en la cinquena edició de Som Llavor, un projecte de l’entitat Punt de Referència que pretén oferir un espai de lleure i d’expressió artística als joves que estan sota l’empara de l’administració. I tot plegat va culminar dimecres 5 de febrer al Casal de Barri Transformadors del Fort Pienc, quan es va fer l’acte d’obertura de l’exposició al públic.
Incertesa comuna
Els perfils dels joves que han participat en l’exposició són força diferents entre si. D’edats dispars, gèneres oposats i orígens diversos, d’entrada podria semblar que tenen poc en comú. Malgrat això, tots comparteixen un neguit. A mesura que es van fent grans, són cada cop més conscients que arribarà un moment en el qual ja no seran considerats menors i, per tant, hauran d’abandonar el sistema de suport que els ha acompanyat i guiat fins aleshores.
A més, també tenen constància de totes les dificultats que hauran d’afrontar a l’hora de buscar pis, ja no només per la situació de l’actual crisi de l’habitatge, sinó pels obstacles i les barreres que la societat els imposa. Izabella Ventura, una de les participants, per exemple, va remarcar durant l’acte d’obertura de l’exposició les desigualtats socials i les situacions de discriminació “per motius religiosos o d’origen” que molts d’ells pateixen quan volen accedir a un lloguer.
“Tots tenen el neguit i la incertesa de no saber què faran quan s’hagin d’emancipar del sistema que els ha sostingut fins ara”
La tècnica del projecte, Bàrbara Bort, insisteix que ens trobem davant de perfils únics que, “per molt que hagin passat per processos migratoris diferents i, per tant, hagin accedit a recursos residencials variats, tots tenen el neguit i la incertesa de no saber què passarà en el futur; de què faran quan s’hagin d’emancipar del sistema que els ha sostingut fins ara”.
6 mesos fent fotografies
Aquests joves han estat sis mesos fotografiant el seu dia a dia a partir de tres preguntes: Què és una llar?; com ha de ser un habitatge perquè ens hi sentim còmodes?; i, finalment, què ens cal per viure dignament?. Totes les imatges es compartien en un grup de WhatsApp i, finalment, feien reunions setmanals on reflexionaven sobre el seu significat i posaven en comú algunes de les conclusions que n’havien extret.
D’aquesta manera, per exemple, alguns dels participants, com Youssef Bouimdess i Yazid Benyahia, han fotografiat les claus de les seves taquilles dels centres d’acollida per remarcar-ne la importància. Segons Bort, representen “el lloc on es guarden els objectes més preuats”, així com el símbol “dels espais que són propis”, recalca. Per la seva banda, altres joves com Ventura han captat indrets com els seus llits i habitacions per tal de posar sobre la taula la importància dels entorns segurs on poder “estar tranquils, cuidar-se i descansar”.
Finalment, a banda de l’habitatge, l’exposició també ha acabat englobant altres subtemes que formen part del dia a dia d’aquests joves. Destaquen, per exemple, les fotografies que han fet a furgonetes, autobusos i metros, els quals, per a ells, estan estretament vinculats amb la seva capacitat de mobilitat, autonomia i independència. Altres també s’han centrat en els seus objectes personals com a metàfora de tot el que els representa en aquest moment.
En resum, un procés fotogràfic que els ha permès crear comunitat a través d’experiències comunes i, així, trobar aixopluc en aquesta sensació de neguit.
Quan el voluntariat tapa forats de l’administració amb els joves migrants Joves extutelats: el drama per trobar casa un cop són majors d’edat
