La Pedrera pels volts del 1909

La construcció de la Casa Milà –o la Pedrera, com se la coneix popularment– va despertar molt interès entre els barcelonins i els mitjans de comunicació per ser una casa molt especial sense cap connotació habitual en la resta d’edificis convencionals aixecats a l’Eixample fins aleshores. Antoni Gaudí i els seus deixebles anaven dissenyant i construint bona part de la Barcelona del 1900, en què el Passeig de Gràcia era l’avinguda més important de la ciutat, on es van aixecar edificis emblemàtics i es van instal·lar els millors teatres, cinemes, botigues, restaurants i cafeteries de la capital de Catalunya.

El 1905, Pere Milà i Roser Segimon contrauen matrimoni i, atrets per la fama del Passeig de Gràcia, compren una torre amb jardí que ocupa una superfície de 1.835 metres quadrats i encarreguen al conegut arquitecte reusenc la construcció de la seva nova residència amb la intenció d’ocupar el pis principal i llogar la resta d’habitatges. Començava la història de la Casa Milà, avui coneguda arreu del món i visitada per milions de persones. Va ser la darrera obra civil dissenyada per Gaudí, feta entre el 1906 i el 1912.

La construcció de l’edifici va ser complexa, amb problemes financers i legals, i no va estar exempta de polèmica. Els cronistes de l’època explicaven que Antoni Gaudí es preocupava de satisfer les necessitats de la construcció en el dia a dia sense que ni els materials ni la seva resistència obstaculitzessin la seva llibertat d’acció en dirigir l’obra. Anava canviant constantment els seus projectes a mesura que anava modelant l’esquelet i l’aspecte exterior de la casa amb l’estructura de columnes com una novetat per aconseguir espais de grans dimensions i molt lluminosos.

Aquest fet va representar que el pressupost previst augmentés de manera desmesurada alhora que tampoc no respectava els reglaments municipals en matèria de construcció d’edificis, la qual cosa va representar que l’Ajuntament declarés il·legal la construcció per l’excessiu volum edificat. La part de les golfes i el terrat excedien el màxim permès i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera del Passeig de Gràcia. Hi va haver diverses inspeccions municipals i quan Gaudí es va assabentar de la darrera va deixar instruccions molt precises als constructors: si feien tallar la columna, posaria una placa en què es llegís: “El tros de columna que falta ha estat tallat per ordre de l’Ajuntament”.

Finalment, Gaudí va guanyar la batalla i la Comissió Municipal de l’Eixample va certificar que l’edifici tenia caràcter monumental i no havia d’ajustar-se estrictament a les ordenances municipals. Tot i això, els propietaris van haver de pagar una multa de 100.000 pessetes (que a l’època no era poca cosa) per legalitzar-la.

Durant la Guerra Civil espanyola, la Pedrera va ser ocupada pel PSUC i el seu secretari general, Joan Comorera, es va instal·lar al pis principal, que era l’habitatge dels Milà. El 1940 Pere Milà va morir i el 1946, Roser Segimon, la seva dona, va vendre l’immoble tot i que hi va seguir vivint fins a la seva mort, el 1964. El 1969, la casa va ser declarada Monument Històric-Artístic Nacional i el 1984 la UNESCO la va incloure dins el Patrimoni de la Humanitat, juntament amb el Palau Güell, el Parc Güell i la Cripta de la Colònia Güell. El 1986 va ser adquirida per una entitat bancària i el 1987 va ser oberta al públic. És un dels llocs més concorreguts de la ciutat, amb més d’un milió de visites cada any a l’edifici i a les exposicions i activitats que s’hi fan, que gestiona l’actual propietat, la Fundació Catalunya La Pedrera.

Foto: Arxiu del Districte de Gràcia

per Santi Capellera i Rabassó

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram