L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, en un moment de la entrevista. David Campos

Ja fa molts anys que se sap que la presó Model marxarà de l’Ei-xample, i que el seu recinte s’obrirà al veïnat. De fet, el govern encapçalat per Jordi Hereu (1965) ja ha avançat que s’apro­fitaran algunes de les galeries de la presó per habilitar-hi equipaments per al barri. El propi alcalde Jordi Hereu, que va accedir al càrrec l’any 2006, destaca que durant aquests darrers quatre anys s’han donat les passes definitives al projecte de reforma i desaparició de l’històric penitenciari de la Model.

A la Zona Franca ja ha començat la construcció de la nova presó que substituirà la Model. Què ens pot avançar?

La veritat és que ja està totalment definit. Ho tenim clar i aprovat, a l’espera de començar la transformació de l’espai. És cert que en aquest mandat ha començat l’inici de la fi de la Model de l’últim segle. Perquè s’ha posat la primera pedra de l’alternativa. És un tema llarg, però és en aquest mandat que s’ha donat el pas definitiu per poder construir el que serà la gran illa d’equipaments de l’Esquerra de l’Eixample.

El disseny preveu mantenir algunes de les galeries de la presó.

Serà un espai públic meravellós, amb unes estructures que fins ara han estat molt tancades i que ara estaran obertes, amb immensos espais públics verds al seu voltant. Això és un canvi abismal a l’Esquerra de l’Eixample. De la Model se n’ha parlat molt des de fa més de deu anys, però ha estat ara quan s’ha fet realment el canvi. Jo he tingut molt d’interès en què la Generalitat fes l’adjudicació dels espais. En molts temes, a partir d’ara haurem de fer una apretada aquí al davant [a la Generalitat], perquè són projectes que s’han de tirar endavant. Haurem d’empènyer en la construcció de la nova presó de la Zona Franca, perquè sinó mai tindrem els equipaments de la Model.

Com millorarà el barri amb aquesta transformació?

Crec que és un projecte magnífic. Precisament, aquesta setmana he visitat un altre gran edifici d’equipaments, al carrer Urgell en aquest cas. Allà ha començat l’inici d’una nova illa d’equipaments, que és una edificació que ens permet moltes coses. Però és qüestió de perseverar per a que aquests canvis no s’aturin.

Sembla que les obres de l’i­l­la d’equipaments del Guinardó sí que s’han aturat. És el que denuncien aquests darrers dies els para­distes del Mercat?

L'alcalde Jordi Hereu, en un moment de l'entrevista amb Línia Eixample. David Campos

No sé si s’han aturat o no les obres. Però el que puc assegurar és que allò que depengui de l’Ajuntament segur que no. Per tant, si alguna cosa s’ha aturat, serà del govern de la Generalitat. Els veïns tenen tot el dret a dir que allò no pari, ja que venim d’un procés que ha costat molt, molts anys. Com que són processos que en si ja no són curts, se li ha de posar energia. Aquest és una de les posicions que haurem d’aplicar, és a dir, fes-t’ho [per a la Generalitat] com vulguis, però no em deixis temes empantanegats. I haurem d’exercir aquest missatge, amb bona vo­luntat, però no podem deixar que hi hagi temes que s’allarguin més del compte. No sé si s’han atu­rat les obres, però em preocuparia que així fos.

Creu que el canvi de color a la Generalitat afectarà al projecte?

En aquest i altres projectes, a partir d’ara haurem de pressionar a la Generalitat. Per avançar, hem d’avançar tots junts. Ja els hi he explicat: ajust pressupostari, sí, però no em pareu la realitat. Hem de fer l’esforç de seguir impulsant projectes, de no parar malgrat la crisi. El missatge de parar és nefast. A més, jo no l’admeto. Jo, enlloc de parar, accelero en tot allò que depèn de mi. Espero, per tant, que sigui només una atu­rada tècnica.

Un altre projecte que en aquest mandat ha rebut un fort impuls és la transformació del recinte industrial de Can Batlló, a Sants.

La transformació de Can Batlló és, com en el cas de la Model, un programa per als propers deu anys. Però tota la tramitació ja està feta i encarada. Ara només queda apretar per a que es facin tots els equipaments, ja que en alguns casos és responsabilitat nostra, però en molts casos, com ja he explicat, són projectes que ha de desenvolupar la Generalitat. Jo expresso el compromís per part de l’Ajuntament d’impulsar els equipaments que depenguin de nosaltres, i haurem d’apretar perquè la Gene­ralitat faci els seus.

En aquest cas, com millorarà el barri de la Bordeta?

Permetrà l’obertura d’unes noves línies de comunicació i es generarà la Bordeta del futur, la que ens ha de conectar el barri amb el gran eix de Gran Via. Hi haurem de posar voluntat pública per impulsar-ho, crec que a la Generalitat li va mancar en els darrers anys capacitat per activar alguns temes, i esperar que el mercat es rea­nimi per aconseguir inversió privada que la transformació necessita. També vull dir que no ens hem quedat amb els braços creuats a la Bordeta, ja que hem aplicat la llei de barris, el que ens ha permés fer una forta injecció de diners als barris.

A més de la Llei de Barris, quins altres mecanismes s’han utilitzat a favor d’aquesta cohesió social?

Hi ha una acció molt valuosa que hem emprat durant el mandat. Es tracta de les ajudes econòmiques per tal d’instal·lar ascensors als edificis antics. S’ha convertit en una de les mesures més efectives i eficients de cohesió social que hem dut a terme. En la instal·lació d’ascensors, hem fet una revolució. Em sembla sincerament que és una de les mesures més inteligents que hem fet en aquest mandat. És un dels grans temes de ciutat, ja que permet, per exemple, que la gent gran pugui continuar a casa seva.

La transformació de la Mo-del permetrà obrir les ins­tal·lacions al barri. El projecte del Miniestadi, però, s’ha aturat. Quins passos farà l’Ajuntament?

En el cas del Miniestadi, hi ha hagut un canvi de plantejament estratègic per part del FC Barcelona totalment legítim decidit per la nova junta directiva. Ells no volen perdre patrimoni. En l’altre pacte, el club cedia una part de la propietat perquè en fessim un ús públic, a canvi de fer dins del seu recinte algunes transformacions. Però la junta actual vol la totalitat de la superfície. És un plantejament que ens canvia l’acord anterior. Haurem de treballar altres plantejaments, sempre tenint en compte que la ciutat no renunciarà a certes coses.

Quines seran aquestes condicions?

No renunciarem, per exemple, a obrir més les parcel·les del club a la resta del barri. I crec que hem d’aconseguir que, a més, alguns equipaments es puguin construir. Sense que el Barça renunciï a les seves propietats, la reforma dels terrenys del club han de tendir a obrir les instal·lacions al barri. A hores d’ara, és un recinte molt semblant a la presó Model o al recinte industrial de Can Batlló, tancat sobre si mateix i sense estar obert a l’ús dels seus veïns.
I aquesta setmana s’ha començat a construïr el pou de sortida de la tuneladora Barcino, encarregada de fer el túnel del Tren d’Alta Velocitat entre la Sagrera i Sants.
En aquest sentit, s’ha de recordar que el famós túnel que havia de destrossar mitja Barcelona és el túnel més ràpid i normal que he vist mai. Ja no hi ha tema sobre el túnel. I cal destacar que el túnel ha estat vital per a l’estació de la Sagrera. Sense el túnel no hi hagués hagut Sagrera. Malgrat que deien que tiraria moltes coses, doncs no ha passat res, tal com jo sempre he defensat. Però ho dic amb satisfacció, som un país capaç de fer túnels, per si algú ho posava en dubte.

El túnel representarà un canvi d’imatge del barri de la Sagrera.

És l’obra de transformació urbana de la que em sento més orgullós. Fa quatre anys era una tesi hipotètica, i avui en dia és una rea­litat en marxa. Està tot encar­rilat, només queda controlar el ritme d’obra. L’estació de la Sagrera permetrà l’aparició d’una nova gran centralitat. Per això, sempre li he donat tanta importància. Ens ho jugàvem tot. Si no hagués estat per l’estació, el bar­ri s’hagués quedat igual durant dècades, amb ferides urbanes, li faltarien motors de transformació. És de les coses de les que em sento més orgullòs. Haver-ho tirat endavant en el marc de la crisi, haver lluitat i aconseguir-ho.

Es mantindran els terminis previstos malgrat la crisi?
No admetria mai que s’aturès. Entre altres coses, perquè no es pot parar massa. Si es vol que al 2012 els Trens d’Alta Velocitat arribin fins a Perpinyà, s’ha de tenir enllestit.

I aquesta obra permetrà una millor connexió entre Sant Andreu i Sant Martí?

La Sagrera és una peça estratègica fonamental no només de Barcelona, sinó de tot el nord de l’Àrea Metropolitana. És una connexió directa entre Montcada i el Fòrum, mitjançant el Besós, però també hi ha una gran penetració i transformació que experimentarà la Sagrera, fent d’eix entre Trinitat Vella i el Clot. Aquest també és un projecte per a deu anys, però és un procés de reequilibri de les noves centralitats que la igualarà a l’Estació de Sants.  Els barris estaran molt més ben connectats, però a més, millorarà l’activitat econòmica, hi haurà l’estació intermodal més important de tot Europa… Això són moltes coses a la vegada.

Amb aquestes accions i la baixa repercussió que se li atorga en alguns sondejos, creu que el barceloní és desa­graït amb el seu govern? I com ho viu personalment?

Jo estic orgullós i convençut del que estem fet. A mi no em sentiras mai dir: “Quins desagraïts”. No. Clar que aspirem i ambicionem guanyar la batalla democràtica del convenciment, però estem orgullosos del que estem fent per a la gent. Ho fem per ells, i amb ells. La crisi econòmica té uns efectes descomunals, i són moments complicats per a qualsevol que tingui responsabilitats polítiques, però a la vegada les exerceixes amb convenciment, amb ganes, amb passió. El sentiment d’agraïment mai ha estat el principal. Conec gent de Barcelona que fa moltes coses per als seus veïns i per a la ciutat, i no esperen mai l’agraïment dels altres, ho fan perquè hi creuen. Personalment, aquest és el meu motor. En tot cas, és al contrari, sóc jo qui ha d’estar agraït a la gent, que són els qui ens acompanyen. Les entitats veïnals, les seves reivindicacions i queixes, ens ajuden en la nostra feina. Aquestes persones no són gent desagraïda, tot el contrari, és gent magnífica. Només tinc agraïment, és un plaer estar amb ells i treballar amb ells cada dia.