La vaga de lloguers ha estat impulsada, entre d’altres, pel Sindicat de Llogateres i Llogaters. Foto: Sílvia Junyent / ACN
Quan, el passat 12 de març, la crisi del coronavirus va obligar a tancar els teatres, la Carlota va veure com totes les seves feines quedaven anul·lades. Des d’aleshores, aquesta veïna de l’Esquerra de l’Eixample que es dedica al món de la cultura –és actriu i dramaturga, entre altres facetes– ha deixat de rebre tots els ingressos amb què comptava per viure. “Mai havia tingut una situació de vulnerabilitat econòmica tan greu”, reconeix aquesta noia de 35 anys, que aquest mes no ha pogut pagar el lloguer del pis on viu des de fa una dècada.
“Potser podria pagar el lloguer, però llavors no menjo”. La Carlota diu que això és el que es va plantejar quan va veure que s’acostava l’1 d’abril, de manera que va intentar contactar amb la propietària de l’immoble per explicar-li el seu cas, sense èxit. “Fa deu anys que visc aquí però no tinc cap contacte seu, ens comuniquem a través d’una agència intermediària”, detalla la veïna. Veient que no els quedava una altra opció, ella i la seva companya de pis van decidir afegir-se a la vaga de lloguers impulsada per entitats com el Sindicat de Llogateres i Llogaters. Ara, després d’haver rebut una notificació d’impagament, la Carlota està provant de negociar amb la propietària (sempre mitjançant l’agència) i, de moment, encara espera resposta.
“HAURÍEM D’UNIR FORCES”
Davant d’aquesta situació, la Carlota creu que cal més comprensió i, fins i tot, una aliança entre petits propietaris i llogaters. “Hauríem d’unir forces per demanar solucions a l’Estat, que és qui ens hauria d’ajudar”, diu, convençuda. De la mateixa manera, considera que és imprescindible que els llogaters que es troben en tessitures similars es facin costat. “Quan estàs sol, fa molta por fer vaga de lloguer; però, si ens ajuntem molts, som més forts”, apunta. D’altra banda, apel·la a “l’ètica de les agències intermediàries, que no s’estan posicionant en els casos d’injustícies que s’estan produint”.
VIURE D’UN SECTOR PRECARI
La Carlota és conscient que la seva realitat és conseqüència, en part, de la precarietat del sector de la cultura. “M’hi dedico des de fa cinc anys i no he tingut espai per estalviar, he anat sempre a la corda fluixa”, admet. En aquest sentit, creu que “cal un canvi de mentalitat” que impliqui, entre altres coses, repartir millor els recursos, “que no rebin ajuda sempre els mateixos i que hi hagi oportunitats també per a teatres i projectes petits”, conclou.
