Interior del refugi de la plaça Tetuan construït durant la Guerra Civil. Foto: Josep Maria Contel
Més de 800 metres quadrats i una capacitat per a 2.500 persones. Així eren les característiques del refugi antiaeri planejat pel govern republicà de Barcelona l’any 1937 a la plaça Tetuan. Del projecte inicial, però, només es va construir una de les quatre seccions dissenyades, cadascuna amb nou galeries de tres metres d’amplada per protegir la ciutadania en cas de bombardeig.
“Aquest és un dels 11 refugis col·lectius que volia fer el govern de la ciutat”, explica a Línia Eixample Josep Maria Contel, president del Taller d’Història de Gràcia i investigador, des de fa anys, de la història dels refugis de la ciutat. “Eren instal·lacions que anaven des dels 300 fins als 2.050 metres quadrats”, relata. Els entrebancs de la guerra, però, van ser un dels principals motius pels quals no es va acabar tot el refugi. “En un conflicte d’aquestes característiques no només hi ha una manca de menjar, també de material, i en aquest cas el ciment escassejava molt a la ciutat”, descriu Contel. “L’Ajuntament volia construir 10 refugis col·lectius més. En total n’hi havia uns 1.400 durant aquella època”, afegeix aquest expert, que aclareix que aquesta xifra incloïa els subterranis que s’havien adaptat davant l’amenaça d’atac.
El cas del refugi de la plaça Tetuan –en aquella època batejada com la plaça d’Hermenegildo Giner de los Ríos– es va repetir en els altres refugis que el govern havia projectat dins el pla de Refugis generals a la via pública. La seva construcció es va començar a planejar poc després del bombardeig naval sobre la ciutat del febrer de l’any 1937, un dels episodis més impactants per a la ciutadania, ja que va ser el primer bombardeig que va patir la ciutat, sobretot a l’Eixample i al sud de Gràcia. Van morir una vintena de persones.
FUTUR OBLIDAT
La construcció d’aquests refugis ja tenia prevista la seva reutilització després del conflicte civil. “L’Ajuntament volia aprofitar l’espai de les instal·lacions i fer-hi, per exemple, banys públics”, diu el president del Taller d’Història.
No obstant això, alguns es van destruir o, com és el cas del de la plaça Tetuan, es va acabar massa tard i es va deixar abandonat. Ara, el seu ús ha caigut en l’oblit. L’única secció construïda, amb nou galeries de tres metres d’amplada i tres més d’alçada, està oblidada i només s’ha fet servir en una ocasió al llarg del temps. “Als anys 70, quan es construïa la línia dos del metro, els treballadors el feien servir com a vestuari”, especifica Contel. “He demanat al consistori si es podia aprofitar l’espai, ja que es dinamitzaria una plaça que està morta tot i estar al centre de la ciutat”, conclou.
