El passat obrer i lluitador de la Sagrada Família

A finals dels setanta, el personal de la fàbrica d’electrodomèstics Numax va dir prou. Treballaven amb una maquinària obsoleta que suposava un risc per a la seva seguretat i cobraven sous molt baixos. En aquest context, van convocar una vaga. La resposta de la direcció de l’empresa va ser una onada d’acomiadaments. I després en va venir una altra. Malgrat tot, van mantenir l’aturada fins que gairebé tots els empleats van ser readmesos. Finalment, la propietat va abandonar la fàbrica i la plantilla va apostar per l’autogestió. L’experiència va durar dos anys.

“Jo vaig ser una de les treballadores acomiadades per fer vaga”, diu Magda Mirabet, que va viure en primera persona aquesta revolta obrera. A partir del 4 de març, ella i les seves companyes de lluita tindran un interior d’illa en el seu record. Treballadores de la Numax és el nom amb el qual es batejarà l’interior d’illa on hi va haver l’antic cinema Niza, entre els carrers de Sicília, Rosselló i Sardenya i la plaça de la Sagrada Família.

Aquest dissabte es farà la descoberta de la placa que homenatjarà aquella plantilla formada majoritàriament per dones. La inauguració del nou nom de l’interior d’illa donarà el tret de sortida a l’acte central del 8M a l’Eixample. Després es projectaran, a l’Ateneu El Poblet, els dos documentals que Joaquim Jordà va fer sobre aquesta fàbrica: Numax presenta (1979) i Veinte años no es nada (2004).

Exemple de resistència

“Va ser molt dur”, admet Mirabet rememorant aquella etapa. Quan van aconseguir la readmissió i van decidir tornar a la feina, els membres de la plantilla es van trobar que la direcció havia fet un lockout, un tancament patronal. No van rebre cap informació, però no es van quedar de braços plegats. Van continuar reunint-se i fent assemblees en una ubicació privilegiada: la cripta de la Sagrada Família, que els cedia el rector.

Al final van poder tornar a treballar, però la situació no va millorar. “Aleshores es cobrava setmanalment i en metàl·lic. El primer divendres ja no ens van pagar”, explica Mirabet. Conscients de la maniobra de la propietat per forçar el tancament de la fàbrica, els empleats la van ocupar. S’hi passaven el dia i fins i tot les nits, fins que, assessorats pel Col·lectiu Ronda, van optar per l’autogestió.

“Els treballadors més qualificats van marxar. Hi vam quedar la mà d’obra pura i dura, que érem principalment dones”, relata Mirabet. Reconeix que no va ser fàcil competir amb la resta del sector. Ho van intentar, però l’any 1979 van haver de tancar.

Per a Mirabet, la lluita de la Numax “s’ha d’emmarcar en el seu context històric”. “Amb la mort de Franco, hi havia moltes ganes de construir un país nou. Hi va haver molts exemples com el nostre, però nosaltres vam tenir el privilegi que Joaquim Jordà ens fes el documental”, afegeix.

Sobre el fet que els hagin volgut dedicar un interior d’illa –a proposta de l’AV Sagrada Família i, especialment, de Gabriel Mercadal– es mostra agraïda. “El que em fa més il·lusió de tot és que perduri el record d’aquesta Barcelona obrera, fabril, lluitadora. Una Barcelona que s’ha perdut sota la Barcelona més turística”, conclou.