Un quiosc barceloní durant la primera meitat del segle XX. Foto: Josep Brangulí/Arxiu Nacional de Catalunya
Fins a la irrupció de la televisió, un dels productes d’entreteniment per excel·lència eren les historietes, els còmics. Al llarg del segle XX, i especialment entre les dècades dels trenta i els setanta, aquest sector va viure el seu moment daurat. I l’Eixample en va ser testimoni de primera mà: moltes de les editorials barcelonines que lideraven les vendes de revistes d’historietes van establir la seva seu al districte. És per això que el centre cívic de la Dreta de l’Eixample, la Casa Elizalde, ha volgut recuperar aquesta part de la memòria local amb el cicle L’Eixample, districte d’editorials de revistes d’historieta.
La iniciativa, que s’està desplegant aquest mes de febrer, compta amb una exposició sobre l’editorial Cavall Fort, dues taules rodones, una activitat familiar i un taller. Aquest dimarts va tenir lloc la taula rodona Grans editorials de còmic de l’Eixample, en la qual tres experts van repassar la història d’empreses com Hispano Americana de Ediciones, Ibero Mundial de Ediciones o Ediciones B. Totes elles van editar des del districte nombroses historietes que formen part de l’imaginari col·lectiu.
La seva voluntat a l’hora de triar ubicació era, per descomptat, “ser al centre de Barcelona”, tal com diu el guionista i expert en còmic Pepe Gálvez, que va participar en la taula rodona d’ahir. “L’Eixample és un lloc privilegiat. També és on hi havia molts dels autors, algunes impremtes… Era tot més fàcil des d’aquí”, assegura un altre ponent de la taula rodona, l’escriptor i investigador del còmic Antoni Guiral, que també és veí del districte i, de fet, va néixer ben a prop de la redacció de TBO.
L’èxit de les historietes
“En el temps de la dictadura, les historietes eren tan populars com una sèrie actual. Era habitual que les famílies i els amics comentessin les noves entregues”, recorda Gálvez. Tant ell com Guiral coincideixen a dir que, en els primers anys del règim de Franco, la censura va parar menys atenció a aquest gènere perquè el considerava cosa de nens. Això va permetre que sovint hi apareguessin “elements crítics que reflectien una realitat que no es volia admetre”, apunta Gálvez.
A partir del 1955, però, “l’estament franquista es va adonar de la importància d’aquestes obres i va posar-hi més límits”, explica Guiral, per afegir que “el 1967 la censura es va tornar encara més dura”. Arran d’aquest canvi de criteri, algunes editorials van començar a publicar el que s’anomenava “novel·la gràfica per a adults” per esquivar la censura de les publicacions infantils i juvenils.
Guiral i Gálvez defensen, precisament, que les historietes tant poden ser per a adults com per a infants i joves, però lamenten que a casa nostra “falta molta cultura del còmic i de la historieta”. A més, assenyalen que, amb l’aparició de la tele, el sector va deixar de ser “de masses” i que no ha recuperat mai aquell gran públic.
Tot i això, hi ha “moltes editorials petites i mitjanes” que mantenen viva la historieta a nivell nacional. Ho afirma Guiral, que celebra que es parli d’aquest tema com a expert, però també com el “nen de l’Eixample” que va ser.
