El cor Ensamblats: set veus que en fan una de sola

És dijous a la tarda i això vol dir que toca assaig. L’Alberto i el Víctor, veïns del Fort Pienc, es troben a l’entrada del Casal Transformadors i pugen a la segona planta, a la sala que s’ha convertit en el punt de reunió setmanal del cor de veus masculines Ensamblats. La resta de companys van arribant i les bromes són una constant: de seguida queda clar que aquí regna el bon rotllo. Per ara, el grup el formen set homes d’entre 33 i 54 anys, tot i que els agradaria arribar a ser-ne deu. Però no més que això. “El nom d’Ensamblats ve del concepte ensamble, que és una formació musical més petita que un cor”, matisa l’Alberto.

El director, Luc Olivier, és francès, com també ho és un dels cantants, en Jean Michel. En Nacho és madrileny, el Bruno és argentí i avui ha vingut a provar en Ricardo, un noi portuguès que coneix l’Alberto de l’equip de rem de les Panteres Grogues. Són un grup d’amics divers i cadascú té les seves inquietuds, però tots en comparteixen una: la música.

De fet, la majoria havien coincidit en altres formacions i fa cosa d’un any i mig van voler crear-ne una de nova on se sentissin com a casa. “La voluntat és que hi hagi aquesta sensació de família escollida”, diu en Víctor. El baríton del grup creu que Ensamblats és i ha de ser “un espai relaxat on aprendre”, i en cap cas convertir-se en un motiu d’estrès. En la mateixa línia, l’Alberto assegura que, per a ell i segurament per a tots els companys, l’assaig dels dijous “és una de les alegries de la setmana”.

 

Aquest bon ambient es fa notar també a l’hora de cantar. Perquè un cor funcioni, defensa l’Alberto, cal que totes les veus estiguin, precisament, “ensamblades”. “Sobre una mateixa partitura, no tots cantem el mateix. Cadascú té el seu to i, per tant, canta una versió diferent de la cançó. És quan se solapen totes les veus que es construeix el resultat final. Això és el que és maco”, resumeix un dels tenors d’Ensamblats.

Així, sota les ordres d’Olivier i al compàs del seu piano, entonen el Rule the World de Take That, però també s’atreveixen amb Qué festín de Lumière, l’entranyable canelobre de La Bella i la Bèstia, i amb tantes altres cançons.

La música millora el món

“La música és una eina per fer el món millor. Ho creiem de veritat”, afirma l’Alberto. Per això han fet servir les cançons per reivindicar, per exemple, l’Orgull LGTBI, un col·lectiu del qual formen part gairebé tots els membres del grup. “No és el que ens defineix com a formació, però és un tema que ens toca personalment i, sempre que hi puguem aportar alguna cosa, ho farem”, resumeix en Víctor.

Amb el mateix criteri, s’impliquen en activitats del barri que organitza el Casal Transformadors per compartir el valor positiu de la música amb veïns que potser ho necessiten, com ara la gent gran. També ho fan com a agraïment al casal. “Ens han encoratjat molt a fer coses i han estat un estímul per a nosaltres”, reconeixen.