Barcelona i l’Eixample: cap renúncia

Foto: ERC

Amb més de 260.000 habitants empadronats i una de les densitats de població més altes d’Europa (35.644 hab./km²), si l’Eixample fos una ciutat, seria la segona més poblada del país després de Barcelona.

Dins dels seus 7,46 quilòmetres quadrats de superfície hi ha un món sencer de rostres i realitats. Una alta densitat de població que alhora va acompanyada d’un dens tramat econòmic i social ric, divers, genuí i de proximitat. Una xarxa de vida que es vehicula a través de les escoles, de les entitats i associacions, de la restauració, dels centres culturals, dels mercats, establiments, serveis i pols d’activitat a peu de carrer; que genera i reforça invisiblement les relacions personals, socials i cíviques dels veïns. Una xarxa de vida, en definitiva, valuosa, imprescindible, que preserva la cohesió social, el vincle i el sentit de pertinença i que, malgrat estar patint directament els efectes d’una pandèmia global, fa de cada barri el barri que és: Sagrada Família, Fort Pienc, Dreta, Antiga Esquerra, Nova Esquerra o Sant Antoni.

Més enllà, però, d’aquesta riquesa social i econòmica que descrivíem, per la morfologia urbana de la ciutat i per la situació eminentment cèntrica del districte, l’Eixample és per a molts un espai de pas que distribueix la mobilitat de tants veïns de Barcelona que hi passen anant i venint, amunt i avall, en els seus trajectes quotidians, així com molts d’altres que hi venen a treballar, estudiar, comprar, sopar o a fer turisme més de tant en tant.

Aquest ús intensiu de l’espai públic, sumat a altres factors com l’elevada densitat o l’escassetat d’espais verds, fan per una banda que els nivells de contaminació acústica i de l’aire siguin especialment preocupants al districte, sobretot per a les persones que hi viuen; i per l’altra, que l’espai d’ús exclusiu per al vehicle privat sigui desproporcionat en relació a l’espai per al vianant, sobretot en aquells àmbits de gran afluència vinculats a equipaments públics, privats o eixos comercials que per raons històriques concentren milers de persones cada dia.

Un bon exemple d’això el tenim als voltants del Temple de la Sagrada Família, al barri que duu el mateix nom, on s’han tallat carrers limítrofs (com Marina, Provença i Sardenya) per raons de seguretat, amb mobiliari summament precari i que ajuda a compensar la insostenible falta d’espai per al vianant (que hi havia abans de la pandèmia i que previsiblement hi tornarà a haver). Un altre exemple és la Ronda Universitat, a la Dreta de l’Eixample, que fins al moment ha estat una estació d’autobusos encoberta i que, després de gairebé quatre anys de tossuda reivindicació des d’ERC, hem aconseguit que el govern municipal decideixi alliberar-la del 60% dels busos, eixamplar-ne les voreres i eliminar-hi també carrils de cotxes, esperem que en un futur no gaire llunyà.

Però el cas més paradigmàtic de tots en relació amb el trànsit rodat és el del carrer Aragó, on cada dia circulen uns 90.000 vehicles (tinguem present que el flux de trànsit a l’Eixample està molt per damunt dels fluxos de cada ronda: la de dalt, la del mig i la del litoral!) i que, tanmateix, no canviarà gaire vist que les actuacions anunciades a bombo i plateret pel govern municipal en realitat se centraran només en carrers en gran part pacificats o amb poc trànsit. En concret: Consell de Cent i quatre interseccions d’aquest carrer amb els carrers Rocafort, Borrell, Enric Granados i Girona.

És a dir, que malgrat els anuncis grandiloqüents, el govern municipal de nou es conforma amb la “solució” fàcil, superficial, efectista (i, oh coincidència, previsiblement enllestida el 2023, any d’eleccions) i renuncia a la possibilitat d’incidir, transformar i anar a l’arrel d’un dels principals problemes que té l’Eixample allà on l’ús intensiu de l’espai públic és, més que intensiu, extrem. Des d’ERC considerem que, en un context d’expansió pressupostària, cal que la transformació urbana d’aquest àmbit sigui ambiciosa i estigui a l’altura de les necessitats del districte i de la qualitat de vida que veïnes i veïns mereixen, especialment en una ciutat tantes vegades reconeguda internacionalment pel seu disseny i qualitat de l’espai públic. En aquest sentit, la proposta del govern, com ja ens tenen acostumats, inclou més pa que formatge.

La pregunta és, si Barcelona en general i l’Eixample en particular tenen l’oportunitat de plantejar actuacions estructurants, definitives, transformadores i ajustades a la ciutat del present i del futur –actuacions que, al mateix temps que transformen la ciutat i guanyen espai per al vianant, generen grans consensos entre la xarxa de vida, el teixit econòmic i social– per què hi han de renunciar?