Són les 10 del matí de dijous 15 de juny. La gran –i antiga– porta de fusta de la Model, carrer Entença, s’obre. Entrem a la presó pocs dies després que en marxés l’últim pres. El paisatge és buit. Les petites dimensions del pati d’entrada es fan immenses. El bullici, la vida que hi havia fins fa pocs dies a dins, ha deixat pas al silenci. Només el soroll d’alguns operaris traginant caixes ressona contra les deteriorades parets. Aquella petita ciutat dins de la gran ciutat s’ha apagat. I amb ella moltes històries i records que no caben en cap reportatge.
Ens acompanya una educadora social que feia tretze anys que treballava a la Model. Ens porta per tots els racons i aconsegueix donar-los vida amb les seves paraules. Parla com si encara hi veiés els reclusos jugant a futbol, cuinant, fent pa, trobant-se amb els seus familiars a les cabines mancades d’humanitat… Al pati central només les gavines ens recorden que fins fa pocs dies allà hi havia vida i elles hi podien trobar aliments.
“És una presó molt bonica”, ens diu l’educadora amb una mirada que denota emocions arrelades. Segurament hi sap apreciar alguna cosa més que el que podem veure-hi dos periodistes que la trobem degradada, desfasada, d’una altra època. Li traslladem les nostres sensacions i ens admet que s’havia de tancar. No està d’acord amb com s’ha fet, però s’havia de tancar.
Enrere queda molta història, com la que entre pols de les obres encara batega a la cel·la 443, on va passar les últimes hores Salvador Puig Antich abans de ser executat al garrot vil. A prop d’allà, a la sala on va caure mort el referent anarquista i antifeixista, s’hi amunteguen paquets. “La presó era petita i qualsevol lloc era bo per donar-li utilitat”, ens explica l’educadora social mentre mira la petita i rudimentària marca al terra que recorda l’execució.
Ens perdem pels laberints de les galeries. Galeries perfectament articulades a partir d’una nau central presidida per una gran cúpula, amb molta llum, però laberints en el fons. Obrim cel·les i fem preguntes. Escoltem històries que humanitzen un espai decadent. Ens costa imaginar sis presos convivint en una cel·la on avui es fa difícil estar-hi tres persones simplement conversant.
L’educadora social ens parla de reclusos, de noms que l’han marcat al llarg d’aquests anys. Ens explica històries de superació, de reinserció. També de conflicte i tensió. Està orgullosa del que es feia a la Model i de com s’encara la política penitenciària a Catalunya. Ens ensenya l’escola, els tallers, la sala on hi havia el gimnàs i el petit pati amb un banc d’inspiració gaudiniana, que és un oasi de pau enmig del desert depriment de la resta d’espais.
“Era una presó que gairebé funcionava sola”, relata. Els mateixos presos cuinaven, netejaven, venien productes als economats… Era una petita ciutat que, per sobre dels murs, veia la gran ciutat en llibertat. Les quatre estrelles d’un hotel proper –però llunyà– s’observen des d’un dels patis que ofereix més buidor de tots. La vida en llibertat vista des de l’antagonisme sembla molt millor. “Aquí hi havia persones de cinc estrelles”, s’afanya a puntualitzar l’educadora social. No ho dubtem, com segur que també hi havia professionals que s’hi han deixat la pell perquè aquesta relíquia del segle passat funcionés com un equipament del segle XXI.
En un dels menjadors, una cuca ens passa pel costat dels peus i del sostre cau guix. “Ja hi estàvem acostumats”, somriu. “No era digne, ni per a nosaltres ni, sobretot, per als reclusos”, afegeix. Allà, al menjador, on encara hi ha quadres a les parets pintats pels mateixos presos, tenim una de les últimes converses, aquesta vegada –i per primer cop– sobre els darrers dies de la presó.
Ens explica que no li ha agradat el tractament mediàtic que alguns n’han fet i que s’han creuat línies vermelles. Li admetem la crítica i ens conjurem per intentar no caure en el mateix error. Mentrestant, un operari es mofa de les selfies que s’hi han fet polítics i periodistes ben vestits aquests últims dies. Des de dins, fins i tot això es veu diferent.
EL TANCAMENT DE LA MODEL
O LA FI D’UN MALSON DE 113 ANYS113 anys donen per a moltes històries. De repressió, de crims i moments de pel·lícula. I la Model compleix amb tot això. Inaugurada el 9 de juny del 1904, va ser ideada per ser una presó modèlica. Però aquesta realitat va ser superada durant el franquisme, quan algunes cel·les van arribar a acollir fins a nou presos. A la Model, la dictadura va acabar com va començar: matant. En aquesta presó, el 1974, el garrot del botxí Antonio López va posar fi a la vida de Puig Antich.
Els motins i les fugues es van succeir durant anys. Unes històries que van esdevenir cèlebres durant els 80. El gener del 1983, 11 presos que feien de forners van fugar-se, mentre que un any més tard, Juan José Moreno, ‘El Vaquilla’, o com li deien a dins de la presó, ‘El Boquilla’, va liderar un dels motins més mediàtics de la història, durant el qual va denunciar la precària situació que s’hi vivia. El pres va amagar un ganivet en una ampolla de sabó i va amenaçar un funcionari per aconseguir les claus de les cel·les. Sis hores després, 2,5 grams d’heroïna per als amotinats posaven punt final a la revolta.
Però és que poc després, el juliol del 1984, el gàngster Raymond Vaccarazi va ser tirotejat per un franctirador mentre mirava per la finestra de la seva cel·la. Petits grans moments, testimonis d’una etapa que ara ja és història.
