Un tsunami d’emocions

En una autofoto feta a l’estació d’Atocha amb el mòbil de Dante González, l’entrenador ajudant del CB Roser, hi cap l’orgull de pertinença d’un grup històric. Només hi falten l’entrenador, Iván Faure, potser pendent de no perdre el segon tren, Inés Perezpayá, que va arribar al destí abans, i Estela Cusiné, que gràcies a un diluvi i les goteres al Pabellón Inacua Antonio Prieto va poder viure a Granada part del primer matx de la fase d’ascens a Lliga Femenina 2.

“Com que el matx anterior [Femenino Alcorcón-Ponce Valladolid CB] va haver d’aturar-se una estona, el nostre va començar més tard i l’Estela va poder arribar a temps. Beneïda pluja, que ens ofereix vida en tots els sentits”, enceta Serena Mirat (Maó, Menorca, 1994).

Com la resta de l’equip, la capitana del CB Roser està encara en procés “d’aixecar el cap”. Parlem el passat 23 de maig, dos dies després de perdre, davant el Real Club Náutico de Tenerife i al Complejo Deportivo Chana (47-53), l’última possibilitat de pujar a la tercera categoria estatal. “Totes ens estem fent costat i volem centrar-nos en les coses boniques i en el camí, que ha estat màgic”, comparteix.

És inevitable tornar simbòlicament a Villa Alfaguara, una casa preciosa amb vistes a Sierra Nevada i a només un quart d’hora del pavelló, on la convivència va ser “molt senzilla”. Malgrat que hi havia qui teletreballava o estudiava, tothom va treure temps per col·laborar i es va adaptar a les necessitats del grup. El primer dia Marta Urbano els va preparar una macarronada “molt bona”, el segon, Marina Portillo i Mirat van cuinar un deliciós arròs a la cubana, i Porti va repetir el tercer amb uns raviolis i una hamburguesa. Seria injust no mencionar les “superamanides” de Claudia Garcia i Berta Sellarès ni les truites franceses, per llençar-se els dits, d’Estela Cusiné i Aida Nebot.

A Villa Alfaguara, Jacopo Di Bernardini, fisioterapeuta del CB Roser, va muntar la seva consulta. Les jugadores passaven per les seves mans al llit del menjador, si plovia, o a fora, si feia bon temps: “En Jacopo ens ha cuidat molt. És un crac. ‘Vinga, agafeu número per venir’, ens deia”. A fora els esperava una piscina increïble, i a la nit sortien a prendre alguna cosa a prop del pavelló. “Excepte un dia, que vam demanar pizzes”, matisa Mirat.

“Un equipàs”

Veure el partit, ara a través de la pantalla i com a espectadora, li ha servit per tornar a comprovar, per enèsim cop, que són “un equipàs”. Hi veia “un grup que mai deixa de lluitar i on no hi ha gestos lletjos ni individualisme ni excuses”. “Si no podem sumar en els aspectes habituals, ajudem en altres”, completa.

Mirat no creu que perdessin l’últim partit en els últims minuts, sinó per “la suma dels petits errors”, com la precipitació i les presses excessives, que els van provocar tirs precipitats o errors no forçats. “Com una pèrdua meva en l’epíleg”, afegeix. “És duríssim jugar quatre matxs en quatre dies i és el que va haver de fer també el nostre rival. Vam tenir quatre partits molt físics i a nosaltres no ens sobren centímetres ni múscul”, enraona.

La sortida del pavelló va ser força silenciosa. De camí a l’aeroport hi va haver més paraules: potser una feia una broma i reien, i al cap de dos minuts tornaven les cares tristes. Més endavant, una compartia en veu alta el que pensen totes, que són afortunades per compartir aquest viatge vital i esportiu, i somreien totes uns segons… A l’aeroport el grup estava fet pols, però ni en aquell context cap de les seves peces va oblidar-se de cuidar la resta. “Malgrat que no estàvem més contentes que un gínjol, que és el nostre estat habitual juntes, no estàvem ni callades ni érem seques. Tothom tenia el seu propi tsunami d’emocions, la seva particular muntanya russa, i continuava i continua prioritzant l’equip. No sé si m’estic explicant bé”, pregunta Mirat, que és un llibre obert.

“Aquests dies compartim paraules boniques i allò que sentim. És dur quedar-se tan a prop d’un somni que hem anat construint des de setembre i també que s’hagi acabat la temporada i d’una manera injusta per com hem treballat. I això no vol dir que els altres equips no s’ho mereixessin igual que nosaltres”, comparteix Mirat, que, com la resta del grup, volia celebrar “un meravellós camí” amb un ascens per al club i l’afició, les seves famílies i els entrenadors, i “per festejar un vincle que serà etern entre nosaltres”. L’entrevistada serà l’amfitriona de les vacances de l’equip un cap de setmana d’estiu, amb l’excusa de les festes de Sant Climent, el poblet més a prop de casa seva, Maó.

“Les paraules d’afecte i d’amor que treus per aixecar el grup com a capitana també són fruit de com et cuiden les companyes i com estan al peu del canó i assumeixen responsabilitats. Ens hem fet millors les unes a les altres, ens hem cuidat sempre i realment totes som petites capitanes. És un regal gestionar un grup així”, assegura, orgullosa, Mirat.