Sylvana Mestre al Seminari d’Educació i Olimpisme. Foto: Càtedra d’Esport i Educació Física–Centre d’Estudis Olímpics UdG
“Des que surts de la panxa de la mare, has de lluitar. He tingut i tinc una vida molt intensa. A mi se’m va morir de càncer el marit, en Gabriel Tauler, i després, d’accident, una filla, l’Adriana. Mai els deixo de tenir presents i, quan parlo d’ells, ho faig amb naturalitat. Com a mare, i t’ho poden corroborar l’Alexia i en Gabriel —fill a qui va acollir—, no els he endolcit la vida. Estimo la vida tal com és”, comparteix Sylvana Mestre Alexander (Barcelona, 1956), cofundadora de l’associació Play and Train i membre de la junta directiva d’INDESCAT, el clúster català de la indústria de l’esport.
Conversar amb Mestre és una barreja entre consultar una enciclopèdia, llegir un llibre inspirador o enraonar amb algú del teu cercle íntim. Des del primer moment et regala noves idees i noves mirades, i també una història extraordinària. Porta a la sang moltes cultures diferents.
Els rebesavis materns, els germans Alexander, van ser els qui van portar la màquina de vapor a l’Estat, i gràcies a ells, per exemple, es va construir el tren Alella-Mataró. L’avi patern, Josep Mestre, va néixer a Moja, un poblet a prop de Vilafranca del Penedès, i va fer fortuna a Cuba, on es va enamorar de Berta Lantz, una veneçolana d’origen francès. Anys després, en Josep va portar la família a viure a Roma, Nova York…
Un cubà i una escocesa
“Els meus pares, el Josep Mestre i la Jeannete Alexander, es van conèixer a Barcelona. Ell era cubà i ella, escocesa. Eren molt oberts i viatjaven molt. A casa sempre hi havia gent i molta vida cultural. El pare sempre ajudava a nous artistes. Ens vam ensenyar a llegir molt i jo he compartit aquest hàbit. La meva germana gran, l’actriu de teatre Jeannine Mestre, sempre ha fet obres que et fan pensar”, afegeix l’entrevistada.
El pare, a més, va crear, juntament amb Joaquim Ballvé, la marca Meyba, que va vestir l’equipació dels primers anys del Dream Team de Johan Cruyff. “En Johan era un gran amic i una persona extraordinària”, s’emociona la Sylvana. Tornem al pare, en Josep Mestre, que era esquiador i va ser clau per a la creació, abans de la guerra civil, del Club Alpí Núria —conegut ara com a Club Alpí Masella Cerdanya—.
El marit de Sylvana Mestre també era una persona especial. Quan l’Alexia i l’Adriana eren petites i anaven en cotxe, en Josep veia aturava el vehicle quan podia si veia alguna escena impactant. Com una posta de sol. “‘Si us plau, tanqueu i obriu els ulls i feu una fotografia. La millor imatge és sempre la que recordes’, ens deia”, s’obre Mestre.
“A casa sempre hi havia molta vida cultural. El pare sempre ajudava a nous artistes”
Pateix una malaltia hereditària, genètica i autoimmune que la va obligar a deixar de viure a la Cerdanya —per manca d’oxigen— i ara resideix a Sant Feliu de Guíxols, a la Costa Brava. A tot arreu hi acaba trobant persones que valoren les petites coses com ella. Persones com el periodista Toti Rosselló i altres col·legues de professió, que la van convidar a quedar-se a veure i viure els entrenaments de l’equip paralímpic espanyol als Alps francesos, a Tignes. Hi estaven fent un reportatge.
Rosselló li va demanar que conegués aquell esport, i Mestre hi vaig trobar atletes increïbles. I de seguida va aparcar la idea d’allunyar-se de l’esport —feia poc que havia mort el marit, amb qui treballava a Salomon—. I la Sylvana, que havia estat esquiadora d’elit, es va enamorar del món paralímpic i de la discapacitat. “Són universos que m’han salvat, literalment, la vida. Com a societat hem d’adonar-nos que no són mobles, sinó persones amb altres capacitats, i hem de trobar un lloc per a ells. Tenim un noi que va començar amb nosaltres quan tenia 9 anys i s’ha convertit en un bon entrenador de bàsquet. És feliç. Vam haver de lluitar perquè pogués fer monitor de temps de lleure. Es parla molt d’inclusió, però es fa molt poc”, destaca.
Els alps francesos
Durant aquells entrenaments als Alps francesos com a espectadora, Mestre no s’imaginava que seria entrenadora i directora tècnica de la Federación Española de Ciegos (FEDC) —hi va arribar com a guia—. Ni tampoc que treballaria i assumiria tants projectes diferents del Comitè Internacional Paralímpic (CIP) durant 17 anys. Ni tampoc que una nit de 2008 es reuniria, a la Cerdanya i amb Mariona Masdemont i la neuropsicòloga Lucía Zumárraga, per idear l’associació Play and Train, amb centres d’esport adaptat a l’estació de muntanya de la Molina i a Corralejo (Fuerteventura).
“A Play and Train intentem portar l’esport a les persones amb discapacitat i donar-los eines per millorar-ne la vida”, comenta Mestre. Així, a través de l’esquí i de l’esport, a un nano amb una paràlisi cerebral, que té una diplegia, amb afectació dels membres inferiors, l’ajuden a fer que pugui col·locar millor les cames i no s’entrebanqui.
Per a ella no hi ha “millor somriure” que veure un infant somrient perquè, “dins de la seva discapacitat, ha après alguna cosa”. “L’esport obre nous camins en la ment i beneficia la salut física i mental. I no només milloren les criatures, sinó també la família. Jo he tingut molts pares plorant veient que el fill era capaç de fer certes coses”, afegeix.
“A Play and Train anem una mica més enllà, perquè és necessari. Per desgràcia, hem d’ajudar els pares a sobreposar-se a la frustració de voler fer més o menys. Els pares han de deixar que els fills es frustrin i acompanyar-los en el camí”, defensa. Entre moltes altres coses, a Play and Train també organitzen jornades d’un dia per a centres educatius —l’Institut Vall d’Hebron n’és un dels més fidels— per donar a conèixer esports adaptats a alumnat amb discapacitat i sense.
Parla català, anglès, francès i italià, i entén l’alemany i una mica el rus. Ha viatjat molt. Alguns anys ha arribat a estar 300 dies fora de casa. “L’Alexia, ma filla, em recordava una anècdota de quan ella i sa germana estaven internes en un col·legi d’Andorra. Un dia em va dir una paraulota per telèfon i l’endemà m’hi vaig presentar i li vaig donar una clatellada. ‘A mi no em parlis així’, vaig afegir”, comenta, entre riures. “Així és ma mare, sempre a prop, per molt lluny que hi sigui”, intervé, atenta, l’Alexia.
La Sylvana defensa que cal parlar i compartir les idees i les hipòtesis, perquè quedar-te coses dins et pot endur “a terrenys perillosos”. “Als nens els has de dir la veritat sempre i amb les eines adequades perquè ho entenguin i s’enfrontin a la realitat. La vida no és gens fàcil tinguis o no discapacitat”, enraona.
“No són mobles, sinó persones amb altres capacitats, i hem de trobar-los un lloc”
Els i les atletes que ha preparat van guanyar 15 medalles en Jocs Paralímpics i 30 a Mundials. “No vaig inventar res, vaig aplicar el que feia com a entrenadora amb esportistes sense discapacitat”, exposa. Hi vaig muntar un equip multidisciplinari amb psicòleg, entrenador físic…
“És molt dur dir-li a algú que no pot continuar a l’equip perquè, en el fons, li estàs comentant que no és vàlid. Així que has de proporcionar-li eines perquè vegi altres horitzons, potser també en l’esport”, argumenta.
Ha rebut molts reconeixements per la seva trajectòria, com l’Ordre Paralímpica —màxima distinció del Comitè Internacional Paralímpic—, la Medalla de Plata de la Real Orden del Mérito Deportivo, el Premi Honorífic de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern —quan li van lliurar la Insignia del Comité Olímpico Español—, el Premi Dona i Esport Mireia Tapiador o el Premi ‘Col·laborador i Esport’ Dr. Pitu Figueras.
Mestre es va criar al carrer Còrsega, a l’Eixample de Barcelona, i va estudiar a l’Escola Betània Patmos, primer al carrer Plató, al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i després del trasllat del centre, a una finca del carrer Bisbe Català, al barri de Pedralbes. “Era una escola molt avançada pel seu temps: plantejava classes participatives i treballs en grup. A més, hi feia molt esport. M’ho vaig passar genial!”, recorda.
Per molt que la vida sigui molt dura i la colpegi, Mestre l’estima amb bogeria. “Intento balancejar les coses positives i les negatives. M’hi deixo l’ànima per aconseguir-ho”, conclou.
