Noa Sánchez t’acompanya

“En la llengua de signes es busquen característiques teves per expressar el teu nom amb un signe. El meu era així, fent la lletra inicial, la n [com a la foto del reportatge] i dibuixant després cercles amb el dit índex per indicar els meus rínxols”, explica Noa Sánchez (Barcelona, 2001), base-escorta del Bàsquet Femení Sant Adrià.

Va ser a l’Escola Tres Pins, a Montjuïc, on Sánchez va aprendre nocions de la llengua de signes catalana (LSC). És l’únic col·legi que l’imparteix a Catalunya. Hi ha altres escoles amb infants sords, però se’ls ensenya a fer servir la veu i no els signes. “A les classes hi havia alumnat amb problemes d’audició [sords] i altres que no en teníem [oïdors], i també mestres d’audició i llenguatge (MALL), que interpretaven els missatges del professorat a la llengua dels signes. L’estudiàvem unes hores a la setmana per aprendre-la i comunicar-nos amb els companys i companyes”, recorda l’entrevistada.

“Sempre he pensat que el meu futur professional estaria vinculat a ajudar les persones”, confessa Sánchez. És el que ha viscut a casa seva sempre: la mare, Maria Marquès, graduada en pedagogia i logopèdia, és professora d’infants amb necessitats especials, i el pare, Mario Sánchez, terapeuta. L’entrevistada és psicòloga: “Et puc comentar moltes coses i proporcionar moltes eines, però si no decideixes posar-hi de la teva part, no hi haurà cap canvi. M’agrada dir que estic formant-me per acompanyar les persones durant el procés en què troben les solucions que realment tenen dins seu”.

Al llarg de la seva vida Sánchez ha conegut persones que li han ofert noves oportunitats de creixement. Àlex Femenia n’és un dels millors exemples. Fins a conèixer-lo, l’entrevistada s’entrenava amb l’equip dos cops cada setmana i havia jugat sempre amb nens. Ho feia cohibida, no llençava i es refugiava en la defensa.

“Un germà”

Amb Femenia, l’eixamplenca es va estrenar amb un grup només de noies i sense moure’s del club en què va començar a jugar a bàsquet, el CB Sant Antoni-Poble Sec. L’Àlex sempre li va transmetre molta confiança: “En aquella època va convertir-se en un germà per a mi i, a més dels dos entrenaments setmanals amb l’equip, me’n feia tres de tècnica individual. Vaig millorar els fonaments i la confiança, i també assumia més tirs. Des d’aleshores, tinc molta ètica de treball perquè sé que és l’únic camí de millora”. L’altre amic amb qui ha compartit moltes hores en sessions de tecnificació és Coach Iandrey: “Fa molt temps que ens coneixem i també m’ha ajudat sempre en tot”.

Els dos anys de cadet els va jugar a la Penya, on no coneixia ningú i va ser Àlex Femenia qui va parlar amb el club perquè li fessin unes proves d’accés que va passar. Óscar López va ser el seu entrenador en aquella etapa al Joventut Club Badalona, “una experiència plena d’aprenentatges en un equip molt maco”.

De nou, Femenia tornaria a ser clau en el camí de Sánchez. Un dia, quan ella estava a Anglaterra estudiant l’idioma durant unes setmanes, va rebre un WhatsApp del seu amic: “Noa, m’acaba de trucar un excompany del curs d’entrenador superior. És tècnic d’un equip anglès i busquen una base-escorta del 2001 o així. T’interessa?”.

L’eixamplenca va agafar una mica d’aire, no gaire, abans de contestar-li: “Soc molt impulsiva per a moltes coses i altres no les penso massa… Li vaig dir que sí de pressa i després li vaig matisar que ho havia de parlar amb els pares. Quan ho vaig comentar a casa, em van dir que ho decidís jo”. Setmanes després, ja estava estudiant el Sixth Form [Sisena Formació, el que aquí seria Batxillerat, però amb un pla d’estudis molt diferent] a la John Madejski Academy, a la ciutat de Reading, i jugant a l’equip vinculat, el Reading Rockets Basketball Club.

“Els primers mesos em frustrava una mica no poder comunicar tot el que volia. Soc molt expressiva i, per exemple, no tenia prou bagatge amb l’anglès per fer bromes. A l’equip tothom em va ajudar moltíssim i s’esforçaven molt per entendre’m”, recorda Sánchez, que dos anys després va aterrar a l’Anglia Ruskin University (ARU), a Cambridge, per estudiar Psicologia i continuar jugant a bàsquet.

Sánchez va fer la quarantena a Catalunya, el setembre de 2020 va tornar a Anglaterra i el març de 2021 va aterrar a Barcelona, per acabar el curs a distància. Jakob Loyd i Matt Harber, el primer entrenador i l’ajudant del seu equip, l’ARU, la van animar a jugar aquelles darreres setmanes en algun club. “Em van demanar un llistat dels equips de Copa Catalunya i de Lliga Femenina 2, i van contactar amb ells. De sobte, em van escriure alguns entrenadors”, s’obre la base-escorta.

L’entrevistada va acabar finalment al Vilabàsquet Viladecans d’Enric González: “Sabia que no tindria molts minuts perquè era jove i arribava a última hora a un grup molt sòlid i compacte. La meva idea era aprendre molt, entrenar-me fort i veure el nivell de la Lliga Femenina 2”.

Aquesta és la seva tercera experiència a la categoria, segona ja al Bàsquet Femení Sant Adrià. “El curs està sent complicat perquè no ens acaben de sortir les coses. En l’àmbit humà, el grup és meravellós, tenim una connexió increïble i totes ens estimen i ens cuidem molt. Quan veig que una companya no està bé, intento preocupar-me per ella, escoltar-la, si ho necessita, i ajudar-la com pugui”, enraona Sánchez.

Podríem dir que l’eixamplenca és igual d’autoexigent que d’autocrítica: “Em poso moltíssima pressió i treballo per millorar la meva confiança. Un tir fallat pot ser una nova oportunitat en forma de rebot, de bona defensa…”. És del barri de Sant Antoni, que li encanta perquè “és molt per a vianants i hi ha molts espais d’oci i bars”, i ara viu a l’Esquerra de l’Eixample, i té ganes de veure les obres finalitzades. “És una zona cèntrica on tens tot molt a prop i m’hi sento molt bé”, tanca, contenta, Sánchez.