“Em centrava a aportar positivitat i tractar d’animar i ajudar les companyes”, destaca la badalonina. Foto: Toni Delgado
“M’han de disculpar per no poder oferir-los un lloc perquè puguin seure”, es presenta un cantant espontani al vagó del metro. I la posada en escena, brillant, perquè el món és un escenari infinit, em recorda a la mirada àmplia de la persona amb qui conversaré quan arribi al meu destí: Marta Urbano (Barcelona, 2003). La pivot del CB Roser transmet pau, es preocupa realment per com estàs i és una capsa de sorpreses.
Quan vam pactar l’entrevista, li vaig demanar que vingués amb algun objecte especial per a ella i la badalonina ha dut en Gleri. En Gleri és un senglar de peluix vestit amb una samarreta del CB Roser dissenyada per Claudia Garcia.
En Gleri és el regal que l’equip li va fer per al seu 30è aniversari a Serena Mirat, durant la Copa del Rei de Màlaga. És una tradició del grup anar-hi com a públic. “La Sere és superdura. Li diem que és un senglar per com juga i defensa, i pel seu caràcter. Fa anys ja la va batejar així l’entrenador Guillem Cuadern”, recorda.
Gran Canària
El senglar també es va desplaçar a l’última Copa del Rei, a Gran Canària i, al viatge de tornada, es va quedar a la maleta d’Urbano, que quan va arribar a casa el va posar sobre la taula de l’escriptori. I, a partir d’aquell moment, el grup —sense Mirat, que ja havia penjat les sabatilles— va guanyar set dels últims deu partits de la temporada i va competir molt bé contra els dos millors equips, el Manresa CBF i el Draft Gramenet. “Al Gleri no el podia tocar ningú, i si el movia una mica, perdíem. No et sembla un peluix adorable?”, em pregunta la badalonina. Mirar en Gleri és addictiu.
L’entrevistada ha viscut temps difícils. Fa gairebé 14 mesos que, en una acció fortuïta d’un entrenament de post-temporada, va patir la lesió de Bankart, a l’espatlla. Molts cops s’ha penedit d’haver-se operat —ho va fer el 28 de juny de 2024—, perquè mai havia tingut un dolor tan gran.
“No és gens fàcil”, diu, recuperar la mobilitat i la força total del làbrum glenoidal, l’anell fibrocartilaginós adherit a la vora de la cavitat glenoide humeral i que esmorteix i contribueix a estabilitzar l’articulació de l’espatlla. En casos així, al mínim gest, l’espatlla se’t pot sortir de lloc.
Superar aquest obstacle ha estat un clínic de paciència per a la badalonina. Podia córrer i, en certs moments, es veia bé. La realitat, però, era una altra: quan intentava fer una passada, no podia.
Força de voluntat
Sabia que l’equip la necessitava en un curs ple de canvis, comiats —Serena Mirat, Mar Trabal i Inés Perezpayá van ajudar a l’inici de curs— i lesions. “No volia mirar-me el melic, queixar-me i dir: ‘Avui estic fatal, em fa molt de mal i no tinc energia’. Em centrava a aportar positivitat i tractar d’animar i ajudar les companyes, perquè eren elles les que jugaven”, defensa Urbano, que no es va perdre cap entrenament, encara que no pogués exercitar-se.
“La veritat és que, per fer humor, necessito agafar confiança”, diu la pivot del CB Roser
Un altruisme que Christian Sainz-Rozas, l’entrenador, valora molt. “La Marta és una persona enèrgica i de la broma, i ajuda que la gent pugui estar més tranquil·la en moments de tensió”, exposa el tècnic. “La veritat és que, per fer humor, necessito agafar confiança. Encara no en tinc prou amb les noves jugadores, a la post-temporada”, se sincera, entre riures.
El retorn a les pistes
Li canvia la cara quan recorda què va sentir el dia del seu retorn a les pistes, a l’Estació del Nord i contra el Cerdanyola CBF, el passat 11 de gener. S’havia entrenat durant Nadal. “El Christian em va demanar que jugués si era necessari i en cap moment li vaig dir que no. Crec que ara no ho faria perquè no estava preparada. El cas és que vaig sortir a la pista tremolant, molt nerviosa i amb molta por per si em tornava a fer mal”, comparteix.
Urbano va ser una nena “molt competitiva” que s’empipava perquè no podia guanyar mai en les competicions familiars als seus germans, l’Àlex i el Jordi, que li treuen 15 i 11 anys, respectivament.
A la pista, la Marta, tard o d’hora, s’enfadava amb l’entrenador, les companyes, les rivals i els àrbitres, i amb ella mateixa. Un dia va aixecar de terra un jugador del Barça molt més alt i voluminós que ella.
La competitivitat
Amb els anys, va aprendre a viure la competitivitat d’una altra manera i va fer el clic definitiu quan va aterrar al CB Roser, el curs 2021-2022. “M’hi vaig trobar jugadores amb molta experiència, com Berta Sellarès o Sere Mirat, que li posen molt cap a tot, i em vaig tranquil·litzar. Malgrat que mai pairé bé una derrota, he après a modular la competitivitat i reaccionar de manera diferent”, reconeix la filla de Jose Urbano, exjugador de l’Associació Esportiva Dosa Badalona.
Un encert
Torna a sortir la lesió de Bankart a la conversa. “Ara sí que estic segura que operar-me ha estat un encert. Perquè, per viure el futur que vull, he d’estar bé físicament”, celebra Urbano. Somia a ser Mosso d’Esquadra i, per tercer cop, ha superat els exàmens i les proves físiques, i ha arribat a l’entrevista final.
Introspecció
“És la part més difícil i subjectiva. És un moment de tensió, i crec que aquesta vegada sí que he estat més relaxada i, sobretot, he estat jo mateixa”, exposa. Li costa “força” obrir-se i també fer introspecció, i aquest any s’ha conegut molt més.
Poemes de “broma”
De tant en tant, escriu poemes “de broma” i potser el més especial l’hi va dedicar a l’equip abans de les semifinals de la Final a Quatre de la Super Copa del curs 2023-2024, al Pavelló Virrei Amat i contra el Draft Gramenet. Al grup, el missatge li va arribar al cor.
La Universitat de Maine
Abans de jugar al conjunt del Fort Pienc, Urbano ho va fer a l’Escola Jungfrau, al Club Joventut Badalona, sis anys al Bàsquet Femení Sant Adrià i dos al CB Boet Maresme. També va aterrar als Estats Units, a la Universitat de Maine, amb la idea d’estudiar Criminologia i jugar a bàsquet. No s’hi va trobar còmoda, ni a l’habitació ni a la pista. Enlloc. I, al cap de dues setmanes, va tornar a casa.
“Per viure el futur que vull, he d’estar bé físicament”, exposa l’opositora als Mossos
Va pensar que, simplement, no hi encaixava, i que no era el seu món. Mesos després, va entendre que el que havia passat és que no volia estar a l’altra punta del món i tan lluny de la família i de les amistats.
“Tenia 18 anys i estava completament perduda. No sabia com em sentia ni qui era. No feia tant que havia perdut la mare, el meu pilar a la vida”, confessa.
La Marta gran
Amb el temps, ha descobert que ningú et cuida com una mare. La Marta gran es desvivia per la Marta petita, i li llegia les emocions en dècimes de segon. “Ho compartíem tot. La mare sempre treia caràcter, resiliència i positivitat en moments horribles, quan més costa. Era molt lleona i sempre m’animava a persistir”, s’emociona la pivot. Ella també és una lleona i també contagia optimisme.
Després de fer la sessió de fotos amb el Gleri ben abraçat, petem la xerrada una estona més, ja fora de l’Estació del Nord. El pròxim 25 d’agost li pot canviar la vida: serà quan surtin els resultats de les oposicions a Mossos d’Esquadra. “Si les aprovo, hauré de fer un pas al costat amb l’equip. Si no és així, hi continuaré, ara ja compartint capitania amb Maria Pilán”, avança, abans d’acomiadar-nos. Al metro m’hi trobo un guitarrista acústic que interpreta el primer gran èxit d’una altra persona inspiradora: Pau Donés.
