Mariona Teixidó, a punt de llençar un tir lliure al Pavelló Virolai, a Horta. Foto: David Grau/Club Joventut Badalona
M’encanta preguntar-li a algú sobre una experiència que l’hagi marcat i que, en un moment donat, faci una pausa i confessi: “No tinc paraules”. I també m’encanta que, malgrat no tenir-les, les acabi trobant, entre tants instants i emocions. “No tinc paraules… Mai m’hauria imaginat que viuria en primera persona un ascens a Lliga Femenina amb la Penya. Quan un equip té un objectiu tan clar, hi ha moments de tota mena, molt bonics, molt durs… Poder-li dedicar a algú que havia fet tant per nosaltres i pel club com Xavi Villanueva —traspassat 322 dies abans— va ser especial”, rememora Mariona Teixidó (Manresa, 1995).
L’excapitana verd-i-negra tanca els ulls i torna a viure l’epíleg de la final disputada el 5 de maig de 2024 al pavelló José Antonio Pineda i contra l’amfitrió, un CAB Estepona que dominava el partit per 11 punts quan faltaven 6 minuts i 5 segons. El conjunt malagueny, a més, les havia superat en els dos partits anteriors, per 78-58 i 62-67. L’equip, però, va fer el cor fort i va replicar amb un parcial de 0-20, per guanyar per 55-64. Teixidó va jugar els últims segons —10,3 per a la televisió de la FEB i 7 per a l’estadística oficial— d’un matx inoblidable.
Conchi Satorre, del CAB Estepona, va treure de fons i Teixidó va allargar els braços fins a recuperar la pilota. “Vaig tenir a les mans l’última pilota del partit i, després de sentir el xiulet de l’àrbitre, la vaig llençar ben munt. Se’m posa la pell de gallina recordant les abraçades, les mirades i les emocions de l’equip. D’aquell cap de setmana em quedaria amb cada instant”, comparteix, emocionada. El seu rol a la pista era “diferent” del que tenia al vestidor.
Un exemple
Teixidó va ser capitana les tres temporades al Club Joventut Badalona. “Em definiria com un exemple, sobretot l’últim any”, es retrata. La manresana va entendre quin era el seu rol a la pista el curs 2023-2024 i això la va ajudar a interpretar què necessitaven l’entrenador, el cos tècnic o les companyes.
Hi va haver partits en què no va participar i altres en què hi va disputar els últims minuts. “No em va importar, eh? Només faltaria! El primer cop que potser estàs dos matxs seguits sense jugar, reps un cop dur. Des que vaig parlar amb Jordi Vizcaíno i vaig saber quin seria el meu paper, no em preocupaven excessivament els minuts. Simplement, aprofitava les estones que tenia a la pista i, a dins i a fora, intentava tenir un bon somriure i gaudir cada segon”, exposa. Teixidó feia tot el que estava a les seves mans i sense deixar de ser conscient que la situació no canviaria. En la seva posició hi havia molta qualitat i competència.
L’excapitana de la Penya agafa un rebot a l’Olímpic, en un partit contra el Lima Horta Bàsquet. Foto: David Grau/Club Joventut Badalona
A la fase regular de Lliga Femenina 2 i de Lliga Challenge no havia arribat mai a atresorar un 41,7% d’encert en triples, com el curs passat al Club Joventut Badalona. “Si tenia tres triples, els llençava i… Potser els anotava. Ningú em demanava punts. No tenia res a perdre i sabia, més o menys, quants minuts jugaria. Així que només sortia i fruïa”, comenta. Se sentia valorada i escoltada a la categoria prèvia a l’elit i en un grup format per algunes jugadores que havien competit a Lliga Femenina.
Un context que la va fer sentir “especial”. A Badalona va créixer en tots els sentits i va potenciar el seu altruisme. “En un equip no tot és anotar punts ni fer estadístiques. Cadascú hi pot trobar el seu rol. I en el meu cas, m’era igual el que em passés a mi. De manera natural, penso en els altres. Pateixo molt pels altres. Et diria que a vegades pateixo més per la resta que per mi”, enraona.
Fins que no va arribar el moment de prendre la decisió, no es va plantejar si continuaria a la Penya aquest curs. Era conscient que era una opció molt complicada perquè ella tenia les seves prioritats —com la feina de mestra— i l’entitat, les seves. “Després de l’ascens, el club em va comentar que volia que hi continués i les dues parts ho vam intentar, i això és l’important. Penso que ha sigut el millor tant per l’entitat com per mi”, se sincera.
L’Olímpic de Badalona
La Mariona ha tornat a l’Olímpic alguna vegada, ara ja com a aficionada. El primer cop, és clar, li va xocar no ser a la pista. “Estic orgullosa de la temporada de l’equip, debutant a Lliga Femenina. Un camí que parla molt bé del projecte. Es van quedar a les portes de jugar la Copa de la Reina i estan lluitant per disputar les eliminatòries per al títol”, festeja. Del bàsquet es queda amb les persones i a la Penya en té d’importants per a ella.
Aquest curs Teixidó juga al campió de la Super Copa, al Manresa CBF, fundat el 2021. Feia temps que el club de la seva ciutat la temptejava. Ella, però, no s’ho plantejava seriosament perquè vivia a Barcelona —ho va fer, per exemple, a l’Eixample, al carrer Marina i després, al carrer Aragó amb Nàpols— o a Badalona. És tutora de Primer de Primària a l’Escola Paidos, de Sant Fruitós de Bages.
“El bàsquet és per gaudir-lo, i m’ho estic passant genial i ric molt, a vegades massa, en un grup en què totes sabem el nostre rol i ens sentim especials. Connectem a dins i a fora de pista. Per a mi és un regal jugar en un equip així i amb un entrenador com Marc Rovirosa”, celebra Teixidó.
L’alera juga ara al Manresa CBF, de Super Copa. Foto: M. CBF
Els anys a la Penya la van ajudar a relativitzar encara més les coses, i ara, com a veterana, hi posa calma i lideratge a l’equip quan cal. “No m’he empipat en tot l’any i no crec que ho faci ja. M’hi deixo l’ànima, m’ho passo bé i ajudo tothom. Si a la mitja part les coses van malament, tenim 20 minuts al davant…”, reflexiona la dorsal 16 del Manresa CBF.
És el número que portarà fins que es retiri. El té des de la seva etapa a la Penya, quan es va posar d’acord amb Guillem Vives, el seu cunyat, per portar el mateix número al conjunt verd-i-negre. “El petit Biel associa el 16 al seu pare i a la tieta, i això és preciós”, comenta l’alera, graduada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) per INEFC Barcelona (UB) i en Educació Primària per la Universidad Camilo José Cela. També té un Màster en Formació del Professorat en Educació Física per la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).
César Aneas
Formada a la Joviat, de Manresa, l’entrevistada va viure la seva primera experiència fora de casa a la UE Mataró. “Va ser un ‘benvinguda a la realitat, Mariona!’. Amb César Aneas vaig créixer i espavilar molt. En tinc molt bon record. En César té una gran lectura tàctica i tècnica”, recorda. Aneas i Teixidó es van retrobar anys després al Bàsquet Femení Sant Adrià, després del periple de l’alera a l’Associació Sant Fruitós d’Esports (ASFE).
Teixidó, a la seva etapa al Bàsquet Femení Sant Adrià. Foto: Cronómetro de Récords
Debut a Lliga Femenina 2
A Sant Adrià, Teixidó hi va arribar per jugar al sènior B, de Copa Catalunya, i entrenar-se un cop a la setmana amb el primer equip, d’Aneas. Va lesionar-se i no va tornar a les pistes fins a Nadal. Julijana Vujinovic va marxar i l’entrenador li va marcar a la manresana el seu nou full de ruta: passaria a fer tres pràctiques amb el sènior A i una amb el B. I sense esperar-ho, va debutar a Lliga Femenina 2, al Marina Besòs contra el CD Tear Ramón y Cajal, i va convertir-se en una peça important per al primer equip.
A poc a poc, va veure que se sentia bé competint a Copa Catalunya i a Lliga Femenina 2, després del seu pas per la Primera Catalana amb l’ASFE. Al Marina Besòs va millorar la confiança i va ampliar la mirada: realment podia arribar més lluny al bàsquet del que s’havia imaginat. “He anat cremant etapes i entenent el meu rol. El segon any a Sant Adrià ja era capitana i només arribar a la Penya, també. Ostres, vaig pensar que potser em triaven per a aquest paper perquè aportava intangibles, i no n’era conscient. Sumar a fora de la pista és important. És especial”, defensa, orgullosa, Teixidó.
Berta Sellarès i Mariona Teixidó: l’amistat com a coreografia
