Jacopo Di Bernardini amb una pistola de massatges. Foto: Luca Soldà
“A Itàlia vaig deixar-ho tot, família, amistats i feina, i vaig aterrar a Barcelona en un pis provisional, sense saber ni una paraula d’espanyol i, sobretot, sense un equip on jugar”, recorda Jacopo Di Bernardini (Roma, 1990), fisioterapeuta i aler pivot del CB Roser.
Di Bernardini va arribar el setembre de 2021 carregat de somnis i matriculat a la prestigiosa Barcelona College of Chiropractic (Sarrià) per estudiar quiropràctica, ciència de la salut que defensa que “l’estructura, alineació i funció correctes de la columna vertebral són essencials per al bon funcionament del sistema neuromusculoesquelètic”.
El romà ja havia complert el seu somni de ser fisioterapeuta d’un equip d’elit, com l’Urania Basket Milano, de la Sèrie A, i també s’havia topat amb la realitat: “Els sous són molt baixos, la feina t’ocupa gairebé tot el dia i hi ha poques jornades lliures perquè s’entrena per Nadal, Setmana Santa i vacances, i sols preocupar-te també de l’aigua, les tovalloles, el gel, els fàrmacs…”. L’experiència, “meravellosa”, també el va ajudar a saber que necessitava un canvi en la seva vida.
El bàsquet és la seva gran passió des que, amb 7 anys, va arribar a La foudre, l’equip d’un petit col·legi que es va acabar fusionant amb el Basket Club Casaletto i, més endavant, amb l’APD Vigna Pia. Després de la seva cessió a la Fortitudo Roma, va tornar a l’APD Vigna Pia, on va ser capità del primer equip, va jugar diverses finals i va guanyar un campionat. A Milano ha competit amb el Basketown ASD, el Social Osa Basket i el Polisportiva Varedo Basket, de la Sèrie D, la cinquena categoria.
Emiliano Bonci
El fisioterapeuta Emiliano Bonci va ser qui li va fer estimar la fisioteràpia: “Va ser molt amable i generós amb mi perquè em va respondre moltes preguntes i em va regalar un munt de consells. Gràcies a ell vaig saber a què volia dedicar-me”.
A l’entrevista es presenta amb una dessuadora del seu estimat AD Vigna Pia, vermella com els colors del CB Roser. Abans d’iniciar la seva història amb el conjunt eixamplenc es va entrenar un temps amb el SESE: “Quan crec que estaven a prop de fitxar-me, van cessar l’entrenador i amb el nou la meva situació va canviar”. El delegat li va donar una llista de contactes i un d’ells era Juan Hereza. El CB Roser tenia força lesionats i el romà va començar a entrenar-se amb el grup.
“Quan en Juan em va dir que em mereixia jugar i tenir fitxa… Em vaig emocionar. Més que companys d’equip, al CB Roser som amics. Una gran família”, celebra Di Bernardini, que aquest curs juga sobretot amb el sènior B, de Segona Catalana. Un grup “també espectacular” per als qui ja ha cuinat l’amatriciana, plat típic romà, a casa de Sergi Galceran, “el referent i un company increïble i generós”.
Com a fisioterapeuta del primer equip [també dona servei a jugadors i jugadores de la resta del club], l’entrevistat arriba força abans als partits per fer l’embenat als companys i acabar amb el seu abans de començar l’escalfament. “I si em faig mal jo? Sempre els dic que també necessito un servei de fisioteràpia, eh”, explica. És una gran bromista.
“Si m’haguessin ensenyat a ser exterior, a driblar i llençar bé, jugaria a la Lliga ACB”, comenta, divertit. “El meu tir és bo, però no prou bo. Havia d’haver-lo treballat més quan era nen. Ja era molt alt i em resultava fàcil agafar rebots o fer cistelles. M’ho passava molt bé a la pista, i ara, encara més”, afegeix. Ho porta als gens perquè el seu pare, Stefano Di Bernardini, va fer carrera a la Virtus Roma.
Quan pot escapar-se unes hores, es perd amb la seva moto i sense Google Maps, com quan gaudeix del Belvedere Tarpeo, el seu raconet favorit i amagat de Roma. “Està darrere del Campidoglio i et regala una vista preciosa del Foro romano. M’enduc una cerveseta, frueixo del solet i de mi mateix una horeta”, conclou, nostàlgic, Di Bernardini.
