Albert Montalvo, aler pivot del CB Roser. Foto: Adrià Cortegano
“Com que soc força sensible, visc les coses amb molta intensitat i a vegades no soc prou fort mentalment, sovint pateixo i caic en inseguretats i situacions incòmodes. Quan et menges molt el cap, has de ser resilient, i considero que ho soc molt. És el que m’ha ajudat a tirar endavant”, es retrata Albert Montalvo (Barcelona, 1999), aler pivot del CB Roser.
“Amb confiança t’atreveixes a fer coses que en un altre context no t’atreviries, i a l’equip estem traduint aquest estat d’ànim en bon joc i molt bons resultats”, celebra el barceloní, que va començar a jugar a bàsquet als Jesuïtes Casp-Sagrat Cor de Jesús, a 4t de Primària. Un debut “increïble” perquè van arribar a jugar els campionats de Barcelona i Catalunya escolars.
El curs següent, però, es van incorporar al grup amics de companys que només volien passar-ho bé, i l’equip només va guanyar un partit… I amistós. “Volia ser competitiu i no només divertir-me, i ma mare, la María José Pérez, em va portar a fer les proves a la Penya”, recorda Montalvo, que va jugar quatre temporades al Club Joventut Badalona.
L’últim any, amb un nou entrenador, es va passar la meitat del curs sense jugar cap minut, i la resta, fent-ho dos o tres i al final dels partits. “Tenia companys més alts i físics que jo, i el tècnic els posava a ells. Mai vaig fer una gran estirada, però no he deixat de créixer fins fa poc, i faig 1,99 metres”, exposa. Al final de curs van decidir no comptar amb ell.
La confiança
Seria al CB Sant Josep on l’entrevistat va recuperar la confiança, amb els entrenadors Lluís Pintor i Marcel Roca. “Vaig coincidir amb companys més madurs que jo que em van ensenyar moltes coses i amb qui vaig compartir moments especials”, afegeix.
L’estiu de 2016, en un 3×3, Montalvo va patir un esquinç de segon grau, “gairebé” de tercer, i va arribar lesionat al CB l’Hospitalet: “Va ser la meva primera lesió important i no sabia què fer. Em van enguixar la cama, l’últim que s’ha de fer en aquests casos, i vaig tenir el turmell immobilitzat unes setmanes”. Així que va necessitar més temps de recuperació i se li van multiplicar els dubtes sobre la seva vàlua en un equipàs on la competència “era infinita”.
El barceloní no va tornar bé de la lesió i quan sí que ho estava, en l’últim tram del curs, va completar uns campionats de Catalunya i d’Espanya “molt bons”, i va poder acabar amb “un gran sabor de boca, tot i que arrossegava manca de confiança”.
De nou, l’entrevistat va canviar d’aires, en aquest cas per viure el seu primer any com a sènior al CB Roser de Juan Hereza. Un altre cop, més mala sort: a la pretemporada, saltant per capturar un rebot, es va fer una fissura en una vèrtebra. Sis mesos de baixa.
Montalvo es preguntava si tenia prou nivell per jugar a la Lliga EBA i, malgrat que tractava de donar el seu màxim nivell, jugava “sense confiança” uns vuit minuts per partit i sabent que era complicat fer-ho més amb dos grans jugadors com Albert Sulleva i Xavi Assalit, i en una situació esportiva molt delicada. “Si no hagués tingut un entrenador tan comunicatiu com Juan Hereza, m’hauria culpat més a mi mateix”, concedeix.
La temporada següent va ser l’únic fixatge del SESE, nou equip de Lliga EBA, i va patir tendinitis rotuliana als dos genolls. “A vegades no podia córrer ni saltar, no sabia què m’estava passant ni quan deixaria de fer-me mal…”, confessa. Gràcies al suport de Carlos Espona, l’entrenador, que “potser” li va donar més minuts (14 de mitjana per partit) dels que es “mereixia” pel seu estat físic, va veure que si es posava a to podia competir a Lliga EBA.
El fisioterapeuta li va recomanar que deixés les infiltracions de plasma i altres tractaments, i que musculés el quàdriceps al gimnàs. Obedient, Montalvo s’hi va deixar l’ànima durant l’estiu, i es va recuperar d’una de les lesions més indesxifrables. “Al SESE em van transmetre molta estima i em van fer sentir valorat, i vaig consolidar-me en la categoria i vaig agafar confiança. Ara, al CB Roser, en tenim molta”, conclou, content.
