Foto: Albert Ribas
Només entrar al Centre Cívic Golferichs per fer l’entrevista, un home que hi fa classes de filosofia demana a Josep Maria Pou si es pot fotografiar amb ell i el felicita per la seva última obra. Després de la foto, Pou demostra durant tota l’entrevista una gran vitalitat després de 50 anys actuant i dirigint.
Va comprar el seu pis de l’Esquerra de l’Eixample el 1996. Volia viure al districte o hi va acabar de casualitat?
Me’n vaig anar a Madrid amb 18 anys. A finals dels 80 vaig venir a fer teatre a Barcelona amb assiduïtat i arran de la sèrie Estació d’Enllaç, el 1994, em van sortir més ofertes de teatre aquí. Vaig decidir que havia de tenir casa a Barcelona. No tenia un interès especial en l’Eixample, però un matí abans d’agafar un vol vaig passar per la cantonada de Gran Via i Urgell. Vaig veure un edifici i vaig dir: “Que bonic, un pis aquí no estaria malament”. El vaig comprar. A Madrid també vivia a la Gran Via i va ser força poètic.
Fa poc que dirigeix el Romea però ha fet molta part de la seva carrera a Madrid. Ara viu sempre aquí?
Sí. Un any després d’haver-me instal·lat aquí, quan encara mantenia el pis de Madrid, vaig veure que viure en dues ciutats era esquizofrènic. Vaig decidir quedar-me definitivament a Barcelona i, quan feia dos anys que tenia el pis, em vaig empadronar.
Diu que se sent “absolutament metropolità” i que per viure necessita “l’asfalt en vena”.
Totalment. Això de l’asfalt és una frase literària, una manera de parlar. Necessito viure al centre perquè no tinc, voluntàriament, cotxe. Vaig molt en taxi. I necessito viure envoltat de vida, saber que tinc ben a prop tota mena de serveis, comerços, un quiosc…
A l’Eixample, diu la gent, hi ha massa asfalt i cotxes i molt poc verd. Vostè com ho veu?
Ho comparteixo totalment. Ja m’agradaria obrir la porta de casa meva i trobar-me una plaça amb jardins, flors… Tant de bo en aquesta zona de l’Eixample hi hagués més verd. Amb la remodelació del Mercat de Sant Antoni s’han recuperat placetes, petits jardins… Ha estat un encert extraordinari, però ara cal apel·lar al civisme de tothom per cuidar-ho.
Ha dit algun cop que no és nostàlgic. Si parlem del barri, o de tot l’Eixample, li agrada més ara o era millor quan va venir a viure-hi?
En aquests 25 anys hi ha hagut canvis. Quan vaig comprar el pis, pràcticament a sota de casa hi havia un colmado on venien de tot. Aquests comerços han anat desapareixent i s’han substituït per coses molt més impersonals, tot i que és cert que ofereixen un servei fantàstic. Però això va en detriment del tracte familiar, dels coneguts de tota la vida. Això ho trobo a faltar una mica. Abans també tenia cinemes a cinc minuts però molts van tancar.
Amb canvis, però encara li agrada.
El que m’anima a viure a l’Eixample, el que m’agrada, és la vida que hi ha. I he de dir, sense que això sigui establir competència, que m’agrada molt més la vida de l’Eixample Esquerra que la de l’Eixample Dret. És més menestral, una mica més popular. M’agrada molt i m’hi trobo molt a gust. I, a més, tinc molts teatres a la vora.
Un altre canvi és que ara hi ha més turistes. Com el viu aquest debat?
Ui, sí! Al meu edifici no tinc cap problema però n’hi ha que en tenen. El que sí que em crida molt l’atenció quan estic a les terrasses, i ho he escrit a El Periódico, és una cosa que fa 25 anys no es veia. No passen 10 minuts que no vegis algú caminant arrossegant maletes. I, a part de veure la gent, hi ha el soroll que fan les rodes de les maletes. El paisatge urbà ha canviat.
Ara que parlem del carrer, encara memoritza els guions passejant pels carrers del barri?
Sí, sí. És el meu mètode. Cadascú té el seu sistema i jo he de sortir al carrer, no puc estar a casa. Normalment ho faig a primera hora del matí. Surto de casa a quarts de vuit. Per exemple, faig la Gran Via fins a la plaça Espanya i en aquest tram em proposo memoritzar dues pàgines. I vaig fent altres rutes. Molta gent em saluda i em diu: “Què senyor Pou, estudiant?”. I segur que d’altres es pensen que es troben amb un boig. I, això és curiós, la geografia d’aquesta Eixample que visc m’acompanya a totes les meves feines perquè la memòria té uns mecanismes molt curiosos. Per exemple, si m’estudio una frase concreta i coincideix que he passat per la cantonada de Borrell i Viladomat, al cap de 4 o 5 mesos a dalt de l’escenari arriba el moment de dir la frase i em ve la imatge del lloc.
El carrer és un lloc on un actor pot aprendre moltes coses, no?
És una escola de vida increïble i, al mateix temps, un arxiu on pots consultar moltes coses. Per això m’agrada molt fer vida a l’aire lliure i seure en una terrassa observant la gent que passa. Els actors hem de ser una mica esponges. Les terrasses són un mirador del món i de la vida meravellós i sempre defenso la seva existència. I en aquesta part de l’Eixample hi ha gent molt variada. M’agrada molt.
I en el dia a dia, es troba molta gent que el saluda i que li comenta coses?
Sí, sí. Noto que la gent em té per un veí del barri, saben que hi visc. I m’agrada. No tinc massa relació a banda de la salutació del carrer, però he de dir que la gent em tracta amb molta estima.
I per desconnectar té algun lloc preferit?
Del barri no. Per això he de marxar de Barcelona. La meva desconnexió em surt molt més cara perquè me’n vaig a Nova York. No em trobaràs mai al bosc, a les muntanyes o a les platges de no sé on. Nova York o Londres, París, Berlín… A les grans ciutats. Tot i que en un ofici com el meu no es desconnecta mai del tot. A Nova York, per exemple, hi vaig per veure teatre.
És un gran amant dels restaurants. Quins acostuma a freqüentar del barri o del districte?
A sota de casa hi ha el Zian, on esmorzo, dino o sopo el 90% de la meva vida, ja que menjo molt a fora perquè soc una persona que no m’agrada cuinar. Hi baixo com si estigués al menjador de casa. A banda, aquí molt a prop hi ha un restaurant que recomano i freqüento que és el Gat Blau, a Comte Borrell. Sempre m’hi trobo gent de l’ofici. Després, també al costat de casa, hi ha un lloc molt popular i recomanable, que és el famós Gelida, a Diputació amb Urgell. I llavors, un altre que m’agrada molt, no només perquè està molt a prop del teatre Goya, és la Bodega Sepúlveda.
