Parlem amb Bernat Dedéu des de la magnífica terrassa interior de l’hotel Alma, al carrer Mallorca tocant amb el passeig de Gràcia. Des d’aquest oasi situat al bell mig de la ciutat, Dedéu confessa que la seva vida gira al voltant del que representa l’Eixample. “És un invent genial”, diu.

Parlem de l’Eixample. En el teu cas, hi has viscut tota la vida?
Sí. Bé, de fet és una lleugera mentida, perquè quan vaig néixer els meus pares vivien a prop de la plaça Urquinaona i la primera casa on vaig viure va ser a Vall-llobrega, a l’Empordà. Però els pares van tornar al pis que tenien llogat a tocar d’Urquinaona, al barri de Sant Pere. De seguida vam anar a l’Eixample i d’ençà que tinc ús de raó l’Eixample és el meu univers. Dic que hi he nascut, hi he crescut i és on espero morir.

Sempre dius que no ets de Barcelona, sinó de l’Eixample.
Totalment. L’Eixample no és un barri, és una idea. No només configura la meva màquina de pensaments i el meu entorn vital, sinó que per a mi és una idea, un lloc singular a nivell mundial, una estructura de fer les coses. De fet, l’única altra ciutat on he viscut, Nova York, és quadriculada. Només puc viure en un entorn eixamplenc. Els carrers corbs em resulten molt incòmodes. Em seria molt difícil pensar la vida sense l’Eixample. I la història de Barcelona i Catalunya no seria la mateixa sense l’Eixample.

Vius l’Eixample amb passió. Ara hi ha gent que es queixa de la contaminació, del lloguer, dels pocs espais verds…
Els mediterranis tenim la queixa com a esport nacional. Som envejosos, passionals… Tot i que també hi ha la racionalitat eixamplenca. Ara Barcelona viu el pitjor pecat del món, que és ser una ciutat irrellevant i avorrida. Però, tot i això, l’Eixample continua sent una de les idees i un dels barris més originals del món. I cal tenir present que Cerdà, que amb l’Eixample va intentar fer una ciutat residencial que no va poder ser degut a l’aglomeració, és dels primers genis que van veure que el transport ciutadà estaria determinat per l’automòbil. Els xamfrans no són punts d’encontre, sinó que et permeten veure si un cotxe està venint, cosa que per exemple a Nova York no existeix.

La ciència aplicada a l’urbanisme.
Exacte. L’Eixample és un invent genial i és un barri molt autàrquic. Es va pensar perquè una sèrie de classes socials poguessin viure tenint a l’abast moltes coses i serveis. Això va anar canviant amb el porciolisme i la nova urbanització. Barcelona té poques zones verdes perquè la ciutat està molt ocupada i és limitada.

La perfecció no existeix.
L’Eixample continua sent, indiscutiblement, un dels barris més extraordinaris a nivell arquitectònic, per passejar… Hi ha una manera molt intransferible de passejar per l’Eixample, i pel que fa als serveis també està molt bé. A mi el que m’apassiona és com un barri que es va fer des d’una utopia socialista acaba sent un lloc de misantrops, de solitaris. És el pas que jo anomeno de Cerdà cap a Bauçà.

El poeta i escriptor mallorquí, “l’eremita de l’Eixample”.
Les cases de l’Eixample havien de ser per als obrers, encara que tinguessin principal, però acaba sent un lloc amb una idiosincràsia i una manera de viure molt particular on els veïns gairebé no es coneixen i no es parlen, on les distàncies són curtíssimes.

Ara que dius això, has escrit que els límits de la quadrícula són els límits del teu món. Això és un món molt petit però alhora molt immens?
Immens. Jo neixo en una quadrícula molt particular. Visc al 64 de la rambla de Catalunya i des de petit veia el mitjó de Tàpies. Tenia la visió d’aquest ésser tan curiós i important per a la cultura catalana com és la Fundació Tàpies, que va ser un dels primers edificis modernistes de Barcelona. Per a mi és un dels més bonics del modernisme, quan el modernisme era més incipient. Això seria la mirada interior, i la superior és la de la ciutat, els terrats… A banda, en aquesta part de la rambla hi ha til·lers. L’únic pi és el que homenatja a Josep Maria Pi i Sunyer. Estic en un lloc màgic, en una de les rambles més boniques del món.

“L’Eixample continua sent una de les idees i un dels barris més originals del món”

Ara parlaves del modernisme. En aquest cas, no n’ets gaire admirador, per dir-ho suaument.
Com a planià, noucentista i antiromàntic soc contrari a l’exaltació de la natura. I com a esnob i passejador que soc, les cases modernistes impliquen turistes. Això vol dir que els indígenes hem de surfejar pels nostres carrers, i això ens toca la moral. L’oposició al modernisme és un dels meus esnobismes absurds.

A la Sagrada Família la defineixes com una mona de Pasqua i dius que, si es cremés, no passaria res.
És que ho és. Exacte, no passaria res! La ciutat és depredació. Dels plans originals de Gaudí s’ha passat a una reconstrucció… Aquí tenim una ciutat limitada i quan desapareix un comerç ens posem histèrics. Si es crema una cosa, ja en farem una altra. A mi ja m’agrada que les coses artístiques es perverteixin, però entre poc i massa. L’interior sembla una pel·lícula de Disney. Ara, caixa i cobri. M’emociona més el pavelló Mies van der Rohe que la mona de Pasqua aquesta.

Citaves el comerç. Quan en tanca algun la gent s’enfada però potser no hi havien anat gaire a comprar…
Això és apassionant. Quan hi va haver el cas del Quílez tothom plorava i jo deia: “Nens, que a casa portem 20 anys comprant-hi la paletilla, que ens han fotut mitja herència!”. Hi ha una manera molt fàcil que no tanquin: anar-hi. Al barceloní li agrada dir “aquí abans hi havia això”. Hem d’anar a comprar-hi, igual que als mercats.

Bars i restaurants. Quins tens de referència a l’Eixample?
De bars, el degà segueix sent el Belvedere, una de les cocteleries més boniques del món. La seva ubicació al passatge Mercader és meravellosa, té un jardinet fantàstic… I la seva principal importància és el propietari, en Ginés Pérez. Els bars són els guardians dels nostres secrets. Per menjar… és més complicat. Si me’n fas triar de clàssics nostrats et diria Can Ponsa i l’Amàlia, i la contemporaneïtat a l’Eixample és el binomi Gresca i Torpedo d’en Rafa Peña. Tot i això, l’Eixample no és dels llocs que toqui més per restauració. La modernitat ha anat a altres zones.

Tot això que parlem segurament sortirà a la ‘Guia sentimental de l’Eixample’, un llibre que publicaràs.
[Riu]. Crec que al final es farà… Un dia dos amics escriptors, en Jaume Pons Alorda i l’Adrià Pujol, érem a Deià, a Mallorca, i em van dir que havia de fer un llibre. Però entre la mandra, la covardia, perquè suposarà despullar-me personalment, i el respecte que m’inspira el tema està trigant [riu].

Com veus l’Eixample del futur?
Hi ha una constatació demogràfica. L’Eixample és un lloc molt envellit. Serà interessant veure com es regenera, si ho fa amb autòctons, i quin nivell de vida tindrà la gent que el ‘colonitzarà’ de nou. És una gran incògnita. Espero que sigui un lloc que canviï poc. Jo no tocaria gairebé res i faria militància de barri. Pensem en el nostre barri, mirem-lo, toquem-lo, habitem-lo. El problema no és el turisme, sinó quan els ciutadans ens convertim en turistes.