Foto: Anna Utiel

Durant els anys 90, una jove Ada Parellada va triar l’Eixample per establir-hi el projecte de la seva vida: el restaurant Semproniana. Des d’aleshores, el districte l’ha vist créixer com a xef, convertir-se en una de les cuineres més mediàtiques de Catalunya i, fins i tot, escriure una vintena de llibres de divulgació culinària.

Aviat farà 30 anys que l’Eixample, tot i que no hi vius, forma part del teu paisatge diari. Què és el que més t’agrada del districte?
M’agrada la seva immensitat, la seva història i la seva activitat transversal i diversa. És un districte absolutament barceloní i té aquest format tan raonat, tan exacte i tan ampli, on tot hi cap. És cosmopolita i, alhora, és antic.

Tens algun racó o espai de l’Eixample que t’agradi per desconnectar de la teva feina?
La veritat és que desconnecto poc, però, per exemple, m’agrada anar als jardins de l’Escola del Treball, que els tinc a prop i són preciosos. També estic molt a prop de l’Hospital Clínic. El Clínic no és un lloc per anar a passar la tarda, però sí que és un lloc on, de vegades, quan estic molt estressada hi vaig per entendre que tinc una feina privilegiada. Allà tothom hi entra angoixat, nerviós, trist… En canvi, al meu restaurant, que està a dos carrers, tothom hi entra content, amb ganes de passar-ho bé i relaxat. Tenir aquestes dues visions em nodreix i em dona força per continuar.

I el que menys t’agrada del districte, què és?
[Pensa] Em costa trobar alguna cosa negativa, perquè és molt viu. A més, el carrer del restaurant té la sort que, com que està tallat pel Clínic, és un carrer tranquil dins d’un brogit. Com a punt negatiu, potser l’excés de cotxes: agrairia més zones de vianants.

Justament, ara es parla molt de la contaminació com un dels grans problemes de l’Eixample. Et preocupa aquesta qüestió?
És inherent a l’atractiu de la ciutat: tothom hi vol venir i això té un peatge. Jo penso que tots tenim una gran responsabilitat individual i, per tant, he canviat de mitjà de transport. Ara vaig en bicicleta.

“De vegades m’agrada anar al Clínic per entendre que tinc una feina privilegiada”

El 1993, per obrir el restaurant, juntament amb Santi Alegre, vau llogar un local al mig de l’Eixample (carrer Rosselló amb Muntaner) que havia estat la seu d’una editorial que acabava de tancar. Ara això es posaria com a exemple de gentrificació…
Va ser un tancament molt natural, perquè era la jubilació de l’amo i ningú de la seva família volia continuar el negoci. A més, feien un tipus de llibre que ja havia quedat obsolet, així que no va ser un tancament forçat en absolut.

L’augment del preu del lloguer, precisament, és una de les grans problemàtiques a l’Eixample i al conjunt de la ciutat. En el vostre cas us ha suposat un problema?
Nosaltres, després de 23 anys, vam aconseguir comprar el local perquè vam ser tossuts. De totes maneres, jo vaig tenir una relació molt estreta amb el propietari, que va ser molt comprensiu malgrat que al principi fins i tot hi havia mesos que no podia pagar. Com que em veia tan jove i entusiasta, em va ajudar i alguns mesos no em va cobrar. O sigui que, en el meu cas, va ser un lloguer amb un llogater molt amable.

Fa dos anys vas apadrinar el llibre ‘Memòries del Districte’ i explicaves que, quan eres més jove, per a tu venir a Barcelona era anar a l’Eixample. Ha canviat molt el districte en els últims 25-30 anys?
Jo diria que és un dels districtes que no ha canviat. Precisament, és un dels que s’ha envellit més i això es nota a les cases, al veïnat… És cert que el meu tros de carrer és molt poc comercial i hi passen pocs vianants, així que hi canvien molt els comerços. Jo soc la més vella, tret de l’església, d’aquell tram; vull dir, fa més anys que hi soc. He vist canviar tots els negocis.

El teu compromís amb l’Eixample es va veure també, per exemple, a finals d’any, quan vas participar en un acte social on es barrejava música i cuina a l’Escola Municipal de Música Eixample-Joan Manuel Serrat. T’agrada implicar-te en la vida social del districte?
M’agrada implicar-m’hi, per descomptat, però sobretot m’agrada fer coses diferents i això va ser un repte immens. Jo no soc melòmana –m’agrada la música, però de música clàssica no en sé res– i aquest va ser un repte bestial en què vaig aprendre moltes coses. Em va fer créixer personalment i va ser molt, molt emocionant.