El temple que explica la història de la Dreta de l’Eixample

El desembre de 1935, Federico García Lorca va estrenar Doña Rosita la soltera –la darrera obra que estrenaria en vida– a Barcelona. Ho va fer de la mà de la seva amiga i actriu de referència, Margarida Xirgu, al Principal Palace, l’actual Teatre Principal. Abans, però, va voler oferir la primera lectura teatralitzada de la peça a un escenari íntim. El lloc escollit va ser la sala petita del Teatre Studium, a l’interior del Taller Masriera.

Aquest és un dels episodis més destacats de la història de l’emblemàtic edifici del carrer Bailèn, número 70. Es tracta d’un temple d’estil neoclàssic fundat el 1884, que va dissenyar i construir l’arquitecte Josep Vilaseca per encàrrec dels germans Josep i Francesc Masriera. Les inicials de tots dos encara figuren a les portes de ferro forjat que protegeixen el recinte on hi ha el temple. Un temple que ha tingut moltes vides al llarg de la seva història i que ara espera una nova renaixença.

El taller i museu Masriera

Pintors reconeguts i viatgers de mena, els germans Masriera van portar a Barcelona centenars de productes provinents, primer, d’arreu d’Europa, i després, de l’Orient. En un moment en què la burgesia barcelonina havia de decorar els seus flamants pisos de l’Eixample, l’oferta que els Masriera tenien al seu estudi i taller de pintura era tot un reclam. “Moltes famílies burgeses venien aquí a buscar mobles, obres d’art i altres elements decoratius”, explica l’arquitecte Jaume Artigues, president de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample i gran coneixedor d’aquesta joia del barri. “Mentre no va existir un museu municipal, la gent es referia a aquest edifici com a Museu Masriera”, afegeix.

Més endavant, el que va donar sentit al Taller Masriera va ser l’ofici d’aquesta família del Maresme. Els Masriera eren joiers i, ja entrat el segle XX, l’hereu del negoci, Lluís Masriera, va instal·lar el taller d’orfebreria al temple del carrer Bailèn. Encara ara s’hi poden veure les taules on treballaven una seixantena de persones, així com un espai apartat en el qual hi ha una taula de billar que fa pensar que era una mena de “reservat” per als amos.

L’icònic Teatre Studium

La trajectòria del Taller Masriera va fer un gir als anys trenta. “L’Eixample ja s’havia acabat de construir i la ciutat ja tenia el seu museu municipal, el Museu Martorell. La funció original de l’edifici estava acomplerta”, afirma Artigues. Alhora, amb la Segona República, el districte havia adoptat un vessant més social i menys elitista. En aquest context, la passió de Lluís Masriera pel teatre va anar creixent fins al punt que va decidir reconvertir l’interior del temple. El febrer de 1933, ara fa noranta anys, s’inaugurava el Teatre Studium.

Malgrat el seu aspecte actual, força deteriorat, es pot intuir l’esplendor que va tenir aquesta sala en el seu dia. Les cadires de fusta corcades pel pas del temps van ser en algun moment una platea plena de gom a gom. Els frescos que guarneixen les parets, ara desdibuixats per la pols, van ser espectadors de les obres que es van representar al malmès escenari que encara resisteix. I el vell projector de l’amfiteatre va ser de ben segur l’artífex de les escenografies més elaborades.

Sigui com sigui, el teatre amateur, que aleshores gaudia d’un gran prestigi, va esdevenir la raó de ser d’aquest teatre, tot i que també hi va tenir cabuda el teatre professional de primer nivell. “El Teatre Studium va tenir un paper molt important durant la República i fins i tot durant la Guerra Civil Espanyola, quan va ser expropiat per la Generalitat. S’hi van fer representacions, conferències, mítings o recitals de música que aplegaven l’avantguarda artística de la ciutat”, apunta Artigues, que destaca les intervencions d’Adrià Gual i, per descomptat, la de Lorca i Xirgu.

Els anys de la congregació

Actualment, a la porta d’entrada de l’edifici, s’hi pot llegir el nom Studium. Al damunt, però, hi ha el símbol de la congregació religiosa que va ocupar el Taller Masriera a partir del 1953. Des d’aquell moment i fins als noranta, el temple va ser un espai de lleure per a nenes. “Hi vaig anar dels 6 als 12 anys. Allà vaig resar molt, però també vaig aprendre mecanografia i vaig fer manualitats i teatre”, recorda Glòria Belles, una veïna del barri que ara té 66 anys.

Carme Zurano, de 65 anys, també va ser una habitual de l’espai que aleshores es coneixia popularment com a Pax. “En tinc molt bon record i encara conservo amigues d’aquella època. Em fa pena que només es parli del taller i del teatre i que es menystingui l’última etapa de l’edifici”, reconeix Zurano. Per a ella, les religioses també van mantenir l’esperit popular del Teatre Studium. “Oferien activitats gratuïtes a totes les nenes del barri, independentment del seu nivell econòmic. És cert que pràcticament tot el que fèiem estava vinculat a la religió, però és que en aquells temps l’únic lleure permès era aquest”, subratlla.

D’altra banda, posa en valor el fet que “ho feien tot en català” en ple franquisme i que donaven a les nenes “formació i eines” perquè tinguessin un futur millor. “Tinc la sensació que com que eren dones i religioses, se les oblida i se les esborra”, lamenta.

La reivindicació veïnal

L’Ajuntament va adquirir el Taller Masriera el juliol de 2020, obeint una llarga reivindicació veïnal liderada per la Plataforma Masriera. Han passat dos anys i mig i, de moment, no s’han definit els usos que ha de tenir l’edifici. La plataforma, que aglutina una cinquantena d’entitats, ha defensat des del principi que el Taller Masriera ha de ser un equipament per al barri. Concretament, des d’aquest moviment volen que esdevingui un ateneu, que conservi el teatre i que funcioni com a punt de trobada per a veïns i entitats.

El consistori té en compte aquesta possibilitat, però també ha suggerit que el temple aculli la Biblioteca Sofia Barat, que necessita créixer. El problema que hi veuen des de la Plataforma Masriera és que el projecte de biblioteca que proposa l’Ajuntament implicaria la desaparició de l’escenari i la platea del teatre. No descarten l’opció d’instal·lar la biblioteca, per exemple, a la planta superior de l’edifici, però deixen clara una cosa: no acceptaran cap proposta que suposi la pèrdua del Teatre Studium.