Les trucades del projecte Radars han estat més importants que mai aquest últim any. Foto: Pexels

“De vegades arriba el migdia i m’adono que no he obert la boca en tot el dia”. La Teresa Pérez té 90 anys, és veïna de la Sagrada Família i forma part del 40% de les persones majors de 85 anys de Barcelona que viuen soles, segons xifres de l’Ajuntament. Conscient que molt sovint aquesta soledat és indesitjada, el consistori va posar en marxa, ja l’any 2008, el projecte Radars, que connecta la gent gran amb veïns, comerços, entitats i equipaments que els fan costat. L’objectiu d’aquest programa és prevenir l’aïllament i les situacions de risc de les persones grans.

La Teresa n’és usuària des de fa uns anys i rep les trucades periòdiques de la Loles Moradillo, una infermera jubilada que sempre havia tingut molt clar que faria un voluntariat amb la gent gran quan deixés de treballar. La Loles, de 70 anys, també és veïna del barri i és el ‘radar’ de disset persones. Abans de la pandèmia, de tant en tant feia activitats presencials, com ara un taller de bijuteria que acabava amb un bon berenar i en el qual la Teresa i altres companyes feien collarets. Però el coronavirus, especialment cruel amb els majors de 65 anys, ha eliminat aquesta part del projecte i ha fet que el contacte telefònic sigui encara més important.

“Les trucades s’agraeixen molt, parlem de tot una mica i són molt dinàmiques”, explica la Teresa, que reconeix que ella necessita “el contacte humà i sentir una veu”. La Loles afirma que l’agraïment “és mutu” i confessa que els usuaris de Radars són “divertidíssims” i que s’ho passa molt bé fent de voluntària.

En un any tan difícil com aquest últim, la seva funció ha consistit sobretot a tranquil·litzar i distreure els usuaris de l’actualitat. “La gent gran ha passat molta por amb la pandèmia i s’ha sentit molt sola”, lamenta la Loles. A més, el paper dels ‘radars’ sovint és clau a l’hora de detectar si alguna cosa no va bé i avisar els serveis d’emergències en cas que sigui necessari.

La Teresa, per la seva banda, reconeix que el virus li genera “molt respecte” i que ha tingut un “malestar psíquic, més que físic”, sobretot quan ha vist des de la finestra de casa seva que algunes persones se saltaven les mesures de seguretat per prevenir contagis. “Veure imprudències et neguiteja”, admet, alhora que recorda que ella surt molt poc i només es mou pel barri. Mentre enyora les trobades i espera rebre –demà, si tot va bé– la segona dosi de la vacuna, es distreu amb el telèfon i la tele. I d’això últim, potser ja n’ha tingut prou: “Mai havia vist tants programes cutres com en la pandèmia”, diu, tot rient.