Aragó Vell Nou

El carrer Aragó, quan encara hi passava el tren i actualment. Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Ajuntament

Aturar-se a mirar el tren que passava pel mig del carrer Aragó –encara faltaven anys per al soterrament de les vies– era una de les aficions preferides de la Concepció Melendres quan era petita. També anar al Cinema Savoy o a la botiga Chiquito, on intentava, sense èxit, que els pares li compressin una de les caríssimes joguines que s’hi venien. Aquella nena que anava amunt i avall amb un patinet de fusta és ara una dona de 82 anys a qui li fa gràcia veure que els patinets actuals són elèctrics. Però hi ha una cosa que no ha canviat: continua vivint a la Dreta de l’Eixample.

La Concepció ha estat testimoni de l’evolució del barri i del districte des dels tres pisos on ha viscut al llarg de la seva vida, sense allunyar-se mai gaire del Quadrat d’Or. L’Eixample que ella descriu amb certa melancolia difereix força del que ha arribat als nostres dies. “Pensa que quan jo era petita el camió de les escombraries era un carro tirat per cavalls”, diu, com per fer encara més palès el pas del temps. Així, on hi havia el seu cinema o la seva botiga de joguines de confiança, al passeig de Gràcia, ara hi ha instal·lades dues marques de luxe.

Veïns compromesos

Els canvis que ha experimentat el barri s’han fet notar també en les comunitats de veïns. En aquest sentit, la Concepció recorda que a la finca on es va criar, a Pau Claris amb Provença, al principi tots els pisos eren domicilis familiars, si bé alguns després es van convertir en despatxos. Això, adverteix, no és res comparat amb les novetats que vindrien més endavant.

Als anys vuitanta, quan ja s’havia traslladat a l’edifici del carrer Mallorca on viu actualment, va veure perillar per primer cop casa seva. “Al costat de la meva finca hi ha una casa moderna”, explica, referint-se a un edifici de Núñez i Navarro que, segons ella, trenca amb l’estètica de l’Eixample. Com havia passat amb l’edifici veí, el seu bloc de pisos estava en risc d’anar a terra i convertir-se també en un “edifici lleig”, com diu, sense embuts, la Concepció.

Per sort, ho van poder evitar perquè es tractava d’una construcció antiga amb un cert valor. Superat el mal tràngol, tots els veïns de la finca de Mallorca, 311-313, van fer un pacte: si mai algun d’ells havia de vendre el pis, no el dividiria ni el convertiria en un pis per a turistes o lloguers temporals. “Volíem que continués sent una comunitat de famílies del barri, i així ha estat”, celebra la Concepció.

Aquesta història, però, és una anomalia. A l’edifici de davant, per exemple, sí que es van dividir els habitatges per treure’n més profit i destinar-los a lloguers d’estades curtes. “Això trenca la vida de barri”, lamenta la veïna octogenària. Un cas similar al d’aquesta finca és on viu la Conxita Golanó, una dona de 64 anys que en fa 25 que viu a l’Esquerra de l’Eixample. Des que hi va arribar, pel seu bloc ha vist molts turistes o estudiants estrangers que només s’hi estan temporalment. “És gent de pas, que no crea arrels al barri”, observa. Alerta que, tot i que això ja passava als noranta, “cada cop passa més” i que és un exemple de “gentrificació”.

Comerç canviant

La Conxita recorda que el barri que es va trobar fa un quart de segle estava més aviat “deixat de la mà de Déu”. La part bona, però, és que hi havia comerços “molt tradicionals”. Fins i tot semblava que estiguessin “aturats en el temps”. A Diputació entre Balmes i Aribau, a darrere de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, hi havia desenes de parades de llibreters de vell. Al bar El Oro Negro, a Diputació amb Aribau, els avis es passaven el dia jugant a escacs. I a Consell de Cent amb Enric Granados, els taxistes feien una pausa per tastar els plats típics del Pirineu que oferia la seva bodega predilecta.

On hi havia aquest últim establiment hi ha ara una gelateria de moda entre els turistes. La Conxita, que és professora d’universitat, explica que sempre hi ha cua i que sovint s’hi troba alumnes d’Erasmus. Potser també se’ls podria trobar als locals de brunch (especialment a un que té ossos de peluix per acompanyar els clients) o a una de les nombroses botigues de carcasses de mòbils que, per algun motiu, proliferen a la ciutat.

“Les botigues clàssiques de barri pràcticament han desaparegut”, admet en Carles Martín, un veí de la Dreta de l’Eixample de 66 anys. Ell, que hi ha viscut des de sempre, ha vist com s’ha creat “tota una xarxa de serveis adreçada al turisme”. En la mateixa línia, la Conxita creu que tot això ha portat a una “uniformització” i, per tant, a una pèrdua de personalitat.

Una nota d’optimisme

“L’Eixample és més que un districte, és una meravella arquitectònica”, defensa en Carles, que entén que els turistes vulguin visitar-lo i que afirma que encara ara hi descobreix racons que el sorprenen. Es mostra convençut que, per més canvis que experimenti, l’essència de l’Eixample no desapareixerà. Seguint amb aquesta visió optimista, la Concepció posa en valor la “vida de barri” que encara existeix al districte i que “no es pot deixar perdre”. Només per això “val la pena viure-hi”, conclou.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram