La revolta es va desencadenar arran de la pujada del preu del pa. Foto: Viquipèdia
El 1789, que pugés el preu del pa era motiu de revolta popular. I, a més, de les grosses. D’aquelles que posaven Barcelona de cap per avall, que encenien els negocis i que mobilitzaven tota una població cansada i farta de les profundes desigualtats entre rics i pobres.
Justament així es va desencadenar l’alçament popular conegut com a Rebombori del pa, que va tenir lloc a Barcelona el 28 de febrer del 1789 –pocs mesos abans de la Revolució Francesa– i que va posar en peu de guerra la ciutadania davant l’augment desproporcionat del cost del pa, un aliment bàsic en la dieta popular. En total, s’estima que van participar-hi fins a 8.000 persones i, a més, la guspira de la protesta es va estendre a ciutats com Vic, Mataró i Sabadell.
Com sol passar amb aquests episodis locals, però, avui dia pocs barcelonins recorden els fets del 1789, així com les seves protagonistes. Sí, parlem en femení perquè la protesta la va iniciar de forma espontània un grup de dones per defensar els drets i la qualitat de vida de la població.
Per tal que aquests fets no caiguin en l’oblit, la historiadora i investigadora especialitzada en la història del feminisme a Barcelona Isabel Segura rememora l’episodi al seu nou llibre El Rebombori del pa. Barcelona 1789.
La Barcelona del passat
La Barcelona del segle XVIII no era la d’ara. Aleshores, les dones eren considerades ciutadanes de segona i només podien treballar al gremi de brodadores, en les manufactures de fils o en arts molt específiques. De fet, tots els oficis que no les permetessin conservar el “decòrum” i, per tant, que anessin en contra de les normes socials de l’època estaven vetats per a elles.
El primer que treia profit d’aquesta situació era el sistema de producció. Segura explica al Línia que durant la revolució industrial catalana “es van imposar sous més baixos a les dones per obtenir més beneficis”. Tenint en compte que aquest procés econòmic es va fonamentar en el tèxtil, i que elles representaven el 80% de la força de treball d’aquest sector, no és agosarat afirmar que “la revolució industrial es va basar en la capacitat de producció de les dones”, tal com destaca la investigadora.
A tot plegat Segura hi afegeix el fet que les dones també es trobaven en un context ple de “violència” contra elles. Les maltractaven “tant en l’àmbit domèstic com dins del nou sistema de producció”, apunta l’experta. I, així, creixia de mica en mica la frustració envers un sistema desigual socialment i econòmica. De fet, moltes no es quedarien callades i aviat es començarien a “produir reaccions en contra d’aquestes opressions”.
Fred, gana i fúria
Les desigualtats socials entre homes i dones no era l’únic factor problemàtic a l’època. Les collites arreu d’Europa no eren bones i proliferaven les crisis de subsistència per culpa de l’escassetat d’aliments. A més, la riquesa es concentrava en petits sectors de la ciutadania i l’administració imposava més impostos per tal de pagar el funeral de l’últim borbó i, poc després, la coronació del futur rei Carles IV. Per si això no fos prou, durant aquella època Barcelona va viure un dels hiverns més freds, acompanyat d’una gran nevada que va evidenciar encara més l’enorme desprotecció dels més vulnerables.
Quan dissabte 28 de febrer d’aquell any el capità general de la Reial Audiència, Francisco González de Bassecourt, va anunciar que el preu del pa pujaria un 50% respecte al seu import inicial, allò va ser la gota que va fer vessar el got. Mortes de fred, amb gana i mal pagades, l’últim que els faltava a les dones barcelonines era haver de prescindir del pa, l’aliment més bàsic i important de les classes populars. Així doncs, les dones van esclatar de ràbia i en poca estona van iniciar una insurrecció de forma espontània, en la qual van reclamar la rebaixa del preu del pa i de la resta de productes bàsics com l’oli, els ous, la carn i el vi. El primer que van fer va ser dirigir-se al pastim –la fleca municipal– per calar foc a les parades.
Els fets van començar mesos abans de la Revolució Francesa. Foto: Ajuntament de Barcelona
Per què les dones van ser les que es van alçar? Segura ho atribueix a dos motius. D’una banda, perquè va arribar un punt que “estaven fartes tant dels preus abusius com de la violència quotidiana” que s’exercia contra elles i, de l’altra, perquè “eren les principals responsables de gestar, parir, crear i mantenir la vida”. És a dir, pel fet d’estar al centre del dia a dia més comú, quan aquest es veu trastocat són sempre les primeres a notar-ho. D’aquesta manera, “cada vegada que la qualitat de vida i la subsistència col·lectiva entren en perill són elles les primeres que surten als carrers per protegir els interessos de la població”, remarca l’experta.
De l’èxit a la repressió
La revolta va durar un total de tres dies i la va encapçalar Josepa Vilaret. Com hem mencionat més amunt, les dones ho comencen tot el 28 de febrer, però l’1 de març Barcelona entra en col·lapse perquè centenars de veïns s’han unit a les mobilitzacions de l’escamot femení. Els dies següents, aquestes mateixes dones assalten la catedral de Barcelona per reclamar la rebaixa dels preus, destrossen les cases dels governants i el mateix Bassecourt es veu obligat a buscar refugi a la Ciutadella davant la virulència de tot plegat.
Les mobilitzacions van tenir efecte i es van complir les peticions de disminuir els preus de tots els aliments bàsics. Alhora, però, la repressió va ser brutal. En només els tres dies que va durar la rebel·lió van haver-hi nombrosos ferits, empresonats i desterrats, i es van condemnar fins a sis persones a la forca. Una d’elles va ser la cara visible de la revolta, Josepa Vilaret. En els mesos següents també es van retallar les llibertats de la població i, amb el temps, aquesta història va quedar enterrada.
Segura insisteix que la desmemòria, tant d’aquest episodi de la història com del protagonisme femení, es deu a un “oblit sistemàtic de la historiografia respecte de tota l’aportació social de les dones”, motivat “per una perspectiva androcentrista de la història que no ha tingut en compte l’experiència femenina diversa”. “El que han desenvolupat les dones en la història es té en poca consideració”, lamenta Segura, especialment perquè es tracta de fets més vinculats “a la creació de la vida i als vincles socials i artístics de la societat, i no al que sol acaparar els focus, com les guerres, la mort i la violència”.
“S’ha ignorat una part de la història i s’ha invisibilitzat la meitat de la població”, continua Segura. I quins efectes té tot plegat? L’experta ho té clar: “Això afecta les dones, sobretot en la manera com ens sentim en aquesta societat”. “En gran part, encara som invisibles”, conclou.
Sant Boi treu de l’oblit 150 dones que han estat invisibilitzades al llarg de la història
