El discurs dels alumnes durant l’acte de col·locació de la llamborda Stolpersteine en homenatge a Secundina Barceló. Foto: Anna Utiel
“Quan per fi em van permetre sortir a passejar pel pati de la presó, [els meus companys] no em van reconèixer: tenia la cara inflada i desfigurada pels cops rebuts. Em van conèixer per les sabates”.
Aquest és un fragment del testimoni de Secundina Barceló Mirambell que va recollir Neus Català al llibre De la resistència i la deportació. 50 testimonis de dones espanyoles. Fa referència als quinze dies de tortures que va patir Barceló el juliol de 1944, quan va ser detinguda pels nazis a França, on formava part de la resistència republicana espanyola. Després va ser deportada al camp de concentració exclusiu per a dones, el de Ravensbrück. Al cap d’uns mesos, i davant l’avançament de les tropes aliades, les autoritats nazis van decidir evacuar aquell camp. El trasllat a peu va facilitar que Barceló pogués fugir i deixar enrere aquell horror. L’últim que se sap d’ella és que va tornar a França i hi va passar uns anys, però després se li va perdre la pista. També se sap que tenia un fill, però no què se’n va fer.
Un rastre invisible
El silenci i l’oblit han enterrat massa sovint les històries de les víctimes del nazisme, i especialment de les víctimes femenines. “La trajectòria de les dones sempre és més difícil de seguir que la dels homes”, explica en aquest sentit Mar Trallero, autora del llibre Neus Català: la dona antifeixista a Europa. “Amb els homes ja és molt difícil, perquè és una història que ha estat silenciada i perquè sovint ingressaven als camps amb l’àlies que feien servir a la resistència. Però en el cas de les dones, s’hi afegeix una altra dificultat: moltes vegades hi entraven amb els cognoms del marit”, detalla Trallero.
Quan, com en el cas de Barceló, no hi ha descendents localitzats que puguin recuperar la història del seu familiar deportat, el paper d’entitats com l’Amical de Ravensbrück o l’Amical de Mauthausen pren encara més rellevància. “La nostra feina és investigar amb rigor i aconseguir traçar la trajectòria dels deportats”, afirma Àlex Rigol, membre de l’Amical de Mauthausen, oferint un exemple de justícia democràtica. I és gràcies a aquesta tasca de recerca que, des del 19 de maig, hi ha una llamborda Stolpersteine amb el nom de Secundina Barceló Mirambell al número 21 de Roger de Llúria, on va treballar.
La llamborda Stolpersteine de Secundina Barceló Mirambell, amb un ram de flors al costat. Foto: A.U.
Alumnes implicats
Les Stolpersteine o llambordes de la memòria serveixen per recordar i homenatjar les víctimes del nazisme arreu d’Europa. A Barcelona, des del curs passat, aquest projecte compta amb la col·laboració d’estudiants de diversos instituts. De fet, el curs passat hi van participar tres centres i aquest ja en són nou, que en total col·locaran dotze llambordes. D’aquestes, per cert, només dues porten nom de dona, la de Secundina Barceló i la de Mercedes Núñez.
“Durant almenys un trimestre, els alumnes estudien la figura d’un deportat i aprenen què va significar l’Holocaust. Després són ells mateixos qui organitzen l’acte de col·locació de la llamborda: aquest és l’esperit del projecte”, valora el regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa. En el cas de Secundina Barceló, qui ha après la seva història i preparat el seu homenatge són els alumnes de l’Institut Infanta Isabel d’Aragó (Sant Martí). Alumnes com l’Alina, que creu que “conèixer el cas d’una persona concreta ajuda a entendre millor els fets històrics”. L’Anna hi està d’acord, i assegura que “saber el mal que van fer i les vides que van arruïnar” els nazis serveix per “conscienciar”. Una altra companya, la Noemí, afegeix que “cal conèixer la història per no cometre els mateixos errors”.
Els alumnes de l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, amb professors i membres de l’Amical de Mauthausen. Foto: A.U.
Totes tres són alumnes del professor d’Història Carlos Herrero, que considera que aquest projecte ajuda a humanitzar el temari que imparteix a classe. Qui comparteix aquest parer és Fátima Uceda, professora de la mateixa assignatura a l’Institut Escola Sicília, del barri de la Sagrada Família. Per a ella, “explicar els fets a través de la vida d’una persona és molt més eficaç que ensenyar una gràfica amb tot de xifres”. Al llarg d’aquest curs, els seus alumnes s’han endinsat en l’experiència de Joan de Diego, que va aprofitar la seva posició com a tercer secretari de Mauthausen –un càrrec ocupat per presoners– per amagar i conservar el registre de morts del camp. Un acte heroic que ha estat clau en la preservació de la memòria de tantes i tantes víctimes. La llamborda Stolpersteine en honor seu es col·locarà el 31 de maig al número 190 del carrer Sardenya, al Fort Pienc.
Amb tota probabilitat, l’acte que ja deuen estar ultimant els estudiants de l’IE Sicília estarà carregat d’emotivitat. Aquests adolescents van tenir l’ocasió de conèixer el nebot de Joan de Diego, Enric Urraca, que va viure amb ell els seus últims anys. “Quan coneixen familiars, desenvolupen una gran empatia”, comenta Rigol, que es mostra satisfet de la col·laboració de l’Amical de Mauthausen amb instituts de la ciutat. “S’adonen que els deportats podien ser avantpassats seus o veïns dels seus avis i besavis. Humanitzen la història”, afegeix, destacant la importància de posar noms i cognoms, cara i ulls, als episodis més foscos del passat.
