Hi ha gent que es veu forçada a continuar treballant més enllà dels 65 anys per necessitat. Foto: ACN
Potser hem sentit a parlar d’aquells que decideixen continuar treballant després de l’edat de jubilació, cap als 65 anys. Persones que volen allargar la seva trajectòria laboral perquè els agrada el que fan o perquè consideren que encara poden aguantar la càrrega de feina uns anys més abans de retirar-se definitivament.
Hi ha casos d’altres treballadors, però, que han de continuar per necessitat o perquè no tenen cap altra opció. És el problema amb què es topen, per exemple, moltes mares que van haver de deixar la feina per cuidar els fills i que no acumulen prou anys cotitzats per cobrar una pensió digna. O, fins i tot, el cas de persones migrants que no han pogut certificar els seus anys treballats perquè no tenien la situació regularitzada o perquè no han pogut convalidar la seva vida laboral passada després de migrar.
Amb tot, què és el que obliga algú a treballar més enllà de l’edat de jubilació? En parlem amb diferents testimonis, així com amb experts que posen sobre la taula el marc legal de tot plegat.
Manca de convenis
Daniel Marcé té 69 anys i treballa de conductor d’autobusos a Barcelona. És de l’Argentina, però l’any 2000 va migrar a Espanya per buscar millors oportunitats per a ell i la seva família. Segons explica al Línia, quan va arribar aquí hi havia un conveni que permetia convalidar els anys de cotització del seu país d’origen i sumar-los als anys treballats a l’Estat espanyol. En un principi, Marcé creia que podria afegir els més de 20 anys de cotització que havia acumulat a l’Argentina a la resta de temps que ha estat treballant aquí i, així, tenir dret a una bona pensió un cop fes els 65 anys.
Amb tot, però, Marcé relata que poc després de començar a treballar a la capital catalana es va modificar aquest conveni amb la reforma laboral del 2012. Segons aquests nous canvis, Marcé hauria d’acumular 38 anys de cotització treballats només a Espanya, sense poder-hi sumar la seva vida laboral passada. D’aquesta manera, quan va arribar als 65 va haver de continuar a la feina perquè, en cas contrari, s’arriscava a tenir una pensió insuficient per viure. “Ara mateix, amb la projecció que tinc, hauré de treballar fins als 70, és a dir, fins d’aquí a un any”, detalla. Tampoc podrà cobrar el que s’esperava inicialment, ja que els anys que té cotitzats a Espanya només li permetran tenir una pensió d’entre 1.300 i 1.400 euros, quan molts dels companys d’empresa “amb una trajectòria semblant podran arribar a cobrar entre 2.400 i 2.500 euros”, exemplifica.
Sigui com sigui, Marcé reconeix que, arribats a aquest punt, ja ho ha acceptat i que “ara només cal tirar endavant”. Però, alhora, també descriu la situació com a “injusta”, tant per a ell com per a molts que passen pel mateix. “Sé que hauria vingut igualment a Espanya a viure, perquè no volia que els meus fills tinguessin les condicions i la inestabilitat laboral que vaig tenir jo. Però quan em vaig assabentar que hauria de treballar més enllà dels 65, em vaig amargar. Venia amb una idea, amb uns plans, i tot se’n va anar en orris”, lamenta.
Treballar, fins quan?
La història d’André Hernán, un home de 66 anys i resident a Barcelona, és similar a la de Marcé. Ell tampoc ha pogut certificar de forma oficial gran part de la seva vida laboral abans d’arribar de l’Equador, el 1997, i ara calcula que per jubilar-se encara hauria de treballar fins al 68 o 69 anys.
Ara bé, tot i que arribés a acumular la cotització mínima i es pogués retirar, apunta que això tampoc seria suficient per poder fer front a totes les seves despeses. “Encara que em jubilés i em donessin la pensió mínima, no m’arribaria per pagar el lloguer”, afirma. En aquest sentit, Hernán assegura que no sap fins quan haurà de continuar treballant, una situació que no només descriu com a “incerta”, sinó també com a “desesperant”.
A més, aquest equatorià també relata que el fet de treballar quan ets gran no és un procés fàcil. De fet, en els últims anys ha estat experimentant exclusió laboral a causa de la seva edat. “Les empreses no volen contractar gent gran, perquè per a elles són un risc molt alt”, reflexiona, afegint que cada cop li costa més trobar contractes de feina estables. “Tot plegat és un peix que es mossega la cua”, resumeix.
Cuidar els fills: una feina que no cotitza
Tant Marcé com Hernán reconeixen que, tot i la seva edat, encara tenen un bon estat de salut per allargar la seva vida laboral. Però què passa amb aquells que necessiten retirar-se i no poden fer-ho?
La Maria (nom fictici per preservar el seu anonimat) va deixar de treballar perquè havia de cuidar els nens i els seus pares malalts. Durant 14 anys es va dedicar a la família i no va poder cotitzar. Ara, amb 64 anys, s’ha adonat que no podrà jubilar-se fins als 67 amb una pensió molt baixa i, a més, cada cop li costa més seguir a la feina per culpa de diverses malalties i de processos mèdics. “M’han de fer dues infiltracions a l’esquena, tinc problemes cervicals i migranyes cròniques. Quan penso en el que em queda per davant, tot se’m fa una muntanya”, diu.
Si bé encara no es pot retirar, la Maria ha aconseguit demanar canvis en les seves tasques com a treballadora del Servei d’Atenció Domiciliària. Per exemple, no està obligada a empènyer cadires de rodes, ni a carregar usuaris ni a portar objectes pesants. Tot i això, insisteix que continua sent una feina “físicament exigent” i que tot plegat repercuteix en el seu dia a dia. “Arriba el cap de setmana i m’agradaria sortir a fer coses amb el meu marit, però moltes vegades ens quedem a casa perquè estic feta pols”, conclou.
“No existeix l’obligació de jubilar-se”
Segons dades de l’Enquesta de Població Activa de l’INE de l’any 2024, fins a 348.000 persones residents a Espanya majors de 65 anys segueixen en actiu al mercat laboral. Això representa un increment del 22% respecte del 2023, un fet que mostra una tendència a allargar l’edat de jubilació. Amb tot, no hi ha dades que diferenciïn aquells que ho fan per necessitat dels que ho volen o continuen treballant perquè consideren que encara no els ha arribat l’hora de retirar-se definitivament.
Fins a quina edat es pot continuar treballant? Aurora Rodés, ponent de la Comissió de Laboral del Col·legi Oficial de Gestors Administratius de Catalunya, reconeix que si bé “cada vegada hi ha més convenis que regulen l’edat límit per estar en una empresa, treballar és un dret”. Per tant, “no existeix l’obligació de jubilar-se”, de manera que “algú que ha anat a viure a l’estranger i que quan torna al país no ha cotitzat els 38 anys pot estar treballant fins als 75 perquè no pot jubilar-se abans”.
A més, Rodés recorda que també hi ha qui, un cop s’ha jubilat, decideix continuar al mercat laboral sense estar al 100% del seu temps o de les seves capacitats. És el cas, per exemple, de la jubilació parcial –on es treballa a mitja jornada i, alhora, es cobra la meitat de la pensió corresponent– o d’aquells oficis que permeten allargar l’edat laboral fins als 75 anys per conveni, com ara els catedràtics universitaris o els metges.
Així doncs, Rodés explica que, més enllà dels anys de cotització que figurin a la Seguretat Social, són els convenis de cada sector laboral els que acaben marcant l’orientació de cada edat de jubilació. “En el cas dels banquers, sobretot dels antics, n’hi havia molts que es podien prejubilar amb 55 anys. L’empresa els indemnitzava a aquesta edat, però continuava pagant la seva cotització fins que el treballador acumulés els 38 anys i es pogués jubilar oficialment pel sistema”, exemplifica. “La Seguretat Social serà la que et calculi la base mitjana de cotització d’acord amb el que hagis treballat, però moltes vegades les condicions les marquen els convenis que negocien les empreses”, conclou.
Exclosos: mercat laboral i majors de 50 anys, una combinació difícil
