Diversos missatges reivindicatius a la porta de l’edifici situat al número 243 del carrer Mallorca. Foto: Línia
“L’antic propietari, l’Ermenegildo, era un rata de collons. No feia manteniment, només cobrava els lloguers. Fins i tot venia ell a canviar les bombetes. Es va morir als noranta i tants i la vídua, aconsellada per un nebot, es va vendre l’edifici”. Són paraules del veterà periodista i escriptor Ramón de España, veí del número 243 del carrer Mallorca, a la Dreta de l’Eixample de Barcelona, que avui hauria d’entregar, tot i que no ho farà, les claus del pis on viu des del 1992 de lloguer. El que diu De España resumeix bé un nou cas d’un bloc de veïns que poden perdre casa seva després que l’edifici l’hagin comprat uns inversors.
Aquest dilluns hi havia una trobada important entre l’Ajuntament i els afectats –al bloc hi queden set dels onze inquilins originals– per tractar la seva situació. La reunió havia de servir per marcar si podíem estar davant d’una Casa Orsola 2. És a dir, si s’obria l’oportunitat que el consistori comprés l’edifici, que té mancances de manteniment molt evidents. “De seguida es va veure que no tenen la intenció de fer-ho. Ens van dir que estan amb nosaltres i poca cosa més”, relata De España.
De fet, l’escenari no és senzill. Abans de fer la venda, el juliol de l’any passat, els antics propietaris van dividir la finca en quatre parts. En l’operació, que té Palau & Manfredi al darrere –ha estat qui ha enviat els burofaxos als veïns–, s’hi van implicar quatre societats d’inversió que s’haurien coordinat entre elles. És aquí on les sospites dels afectats van augmentar de cop, ja que creuen que es podria tractar d’una estratègia legal per evitar que l’adquisició no fos tècnicament d’un únic comprador i així evitar que l’Ajuntament pugui exercir el dret de tanteig i retracte. Palau & Manfredi, per la seva banda, no ha respost la petició d’aquest mitjà per obtenir la seva versió dels fets.
“15.000 euros per marxar”
Una altra de les històries que hi ha a dins del 243 del carrer Mallorca és la de la Gemma Tramullas. “Fa 25 anys que hi visc amb la meva parella, i la nostra filla l’hem tingut aquí”, explica. En el seu cas, ja han esgotat el primer any de la “pròrroga tàcita” a la qual s’han acollit, dels tres que té, pel fet, diu Tramullas, que no se’ls va avisar sobre la no renovació del contracte de lloguer amb quatre mesos de marge, tal com marca la llei.
Sigui com sigui, Tramullas detalla que els van oferir “15.000 euros per marxar”, però que els van rebutjar perquè té clar que aquest cas va més enllà dels veïns afectats. “No és un problema només nostre. Tothom que viu de lloguer a Barcelona està amenaçat d’expulsió”, alerta. De fet, un cop els veïns han vist que no seran una altra Casa Orsola, la seva reivindicació pot agafar més força. Fins ara, per consens veïnal, havien optat per no fer gaire soroll, però ara diuen que es plantegen “una reivindicació més potent a escala mediàtica, visual, sindical i a tots els nivells possibles”. També ho fan, afegeixen, perquè el seu “ha aixecat la llebre de casos similars, en els quals la compra del bloc sencer la fa una sola empresa, però dividida en diversos compradors”.
El periodista i escriptor Ramón de España viu al bloc des de fa 33 anys i és un dels afectats
Una tercera veu és la d’en Pau, un altre veí del bloc: “La situació actual és viure damunt d’unes sorres movedisses. No sabem què passarà, el dia a dia és feixuc i amb tensió contínua”. En la línia de Tramullas, aquest veí considera que la problemàtica de l’habitatge a la Dreta de l’Eixample, i al conjunt del districte, és estructural. “Si no s’hi posa remei, això és el final del barri”, conclou.
“Un valor massa alt”
L’Ajuntament, segurament perquè és conscient de la volada que pot anar agafant el cas, ha volgut donar explicacions detallades al Línia sobre tot plegat. Primer de tot, afirma que no veu “viable jurídicament” exercir-hi el dret de tanteig i retracte precisament pel fet de la divisió duta a terme per la propietat prèviament, que és una de les grans queixes dels veïns, ja que hi veuen el clàssic cas de “feta la llei, feta la trampa” –o de, més aviat, aprofitar buits legals–. I com que la història de les polítiques públiques molts cops segueix aquesta dinàmica, el consistori puntualitza que ja està “tramitant la nova ordenança reguladora del dret de tanteig i retracte, que precisarà més detalladament els procediments de transmissió d’habitatges”.
De totes maneres, l’Ajuntament també ve a dir que, suposant que el tanteig i retracte hi fos possible, els “paràmetres econòmics” són molt importants. I, un cop analitzats els preus dels pisos, la conclusió és que l’operació seria massa cara. Dit de forma tècnica, que és com s’expressa l’administració, “se supera el valor de repercussió per unitat més alt de les compres anteriorment fetes per l’Ajuntament al centre de la ciutat”. És a dir, que tot plegat costaria un ull de la cara.
L’Ajuntament diu que no veu viable exercir-hi el dret de tanteig i retracte
Segons la informació veïnal de després de la trobada de dilluns, l’Ajuntament havia calculat que, en el suposat cas de voler exercir el dret de tanteig i retracte, el cost de compra i reforma per pis seria de 500.000 euros (300.000 el valor de l’immoble i 200.000 de rehabilitació). Ara, a Idealista, els pisos apareixen a un preu de venda d’entre 700.000 euros i 2,1 milions. Tot plegat, recordem-ho, en un bloc amb moltes mancances i que, per exemple, no té ascensor. De moment, però, segons diu De España, encara no se n’ha venut cap. És per això, precisament, que afirma, amb l’estil mordaç que el caracteritza, que “volen vendre els pisos al guiri de torn. Però els guiris no són ximples”.
En paral·lel, des del govern municipal volen remarcar que, tot i que aquesta operació no es farà, el seu compromís amb “el dret a l’habitatge digne i assequible” és clar, i posen com a exemple la mateixa Casa Orsola o les compres d’un bloc de 10 pisos al carrer València, a prop de la Sagrada Família, i d’un amb 21 pisos al carrer Diputació que es destinava a lloguer turístic.
33 anys després
Quan De España va entrar a viure de lloguer al seu nou pis, la ciutat vivia l’eufòria olímpica. Eren altres temps, i el present, i també el futur, eren engrescadors. L’alegria i l’èxit, però, de vegades provoquen borratxeres, i després arriba la ressaca. “Ara tots ploren perquè no hi queda cap veí”, diu De España fent referència als polítics i a la Dreta de l’Eixample, i es pregunta “què han fet en els últims 20 anys”. “Ja entenc que no poden comprar un bloc rere l’altre. És difícil solucionar un mal acumulat al llarg dels anys, i només reaccionen per fer gestos de cara a la galeria, com amb la Casa Orsola”, reflexiona.
Potser si l’Ermenegildo hagués fet el manteniment que el bloc necessitava, el futur d’aquest edifici hauria estat diferent. O potser si les administracions haguessin fet unes altres polítiques, la situació tampoc seria l’actual. Però això no ho sabrem mai, tot i que fa la sensació que, en la qüestió de l’habitatge, part del problema ja no té solució.
