Edificis decadents: un problema silenciós

A l’àrea metropolitana de Barcelona, un de cada 10 edificis es troba en mal estat. En alguns municipis del territori, aquest problema encara és pitjor. Parlem amb veïns per entendre com són els barris en els quals els habitatges són antics i defectuosos i radiografiar una situació que en el futur només farà que agreujar-se.

Sembla tret d’una pel·lícula. Quan algú veu per dins l’edifici Venus per primera vegada, es queda en xoc. Les entrades són fosques, a la porteria hi ha bústies atrotinades, inservibles, i Correus té problemes per deixar-hi les cartes. Les escales ennegrides del replà de l’entrada estan il·luminades amb un focus d’obra que amb prou feines deixa entreveure què hi ha al primer pis. Als patis de llum s’hi acumula l’aigua que cau per les parets, que es filtra pels baixants trencats. És com si l’edifici plorés.

Aquest bloc, situat al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, sembla sortit d’una pel·lícula, sí. Encara que l’afirmació podria entomar-se com una exageració, no està lluny de la realitat. L’any 2020, Netflix va rodar-hi Centauro, un thriller d’acció sobre drogues i curses de motos. Ho recorda Paqui Jiménez, una veïna del bloc que té un bar davant la mola de ciment i que des de fa anys s’ha convertit en una de les veus més reivindicatives pel que fa a la demolició de l’edifici i al posterior reallotjament del veïnat, que es demana des del 2002 i que hauria d’arribar en un futur pròxim. “Netflix va venir a gravar aquí i a canvi ens va posar bústies noves a algunes de les porteries”, relata. La història té un punt al·legòric: allà on els governs no arriben hi està entrant l’economia de plataforma.

La Paqui fa un tour per l’edifici i a cada poques passes s’atura per mostrar un nou desperfecte. “Aquí s’ha anat posant pegat sobre pegat”, lamenta. Al carrer, la cosa no canvia. “A la nit surten les rates de la biblioteca que hi ha aquí davant”, explica la Paqui, tot demostrant que un article pot canviar el significat d’una frase. No hi ha una llamborda posada al seu lloc, i caminar, sobretot per a la gent gran, és una activitat de risc.

L’edifici Venus no és l’únic a Sant Adrià que viu una situació similar. Certament, en aquest bloc s’acumulen altres problemàtiques de caràcter social. Amb tot, és la punta de l’iceberg d’una problemàtica que en pocs anys podria estendre’s a tota la metròpoli. Un problema molt greu que amenaça el territori i del qual es parla poc. Què es farà a la regió amb tots els edificis que estan en mal estat?

Un greu problema

Les darreres dades del cens de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2011 revelen que un de cada 10 edificis a l’àrea metropolitana no està en bon estat. El cens, que es fa cada dècada, determina que el cas de Sant Adrià és més impactant que la resta, ja que aquí un de cada cinc habitatges està en mal estat. Malgrat tot, altres municipis presenten xifres similars. És el cas de Badia del Vallès, on el 18% dels edificis no estan en bon estat, l’Hospitalet (18%), Barcelona (14%), Santa Coloma (13%) o Sant Joan Despí (14%).

En altres ciutats de la regió, la situació és ben diferent. A Begues, Tiana, Santa Coloma de Cervelló o Sant Just, el percentatge d’edificis en mal estat no supera el 5%. Es podria inferir, doncs, que hi ha una relació entre l’estat dels edificis i la riquesa, ja que aquests darrers indrets estan per sobre de la mitjana de renda disponible a l’àrea metropolitana, que se situa en els 25.000 euros. D’altra banda, Santa Coloma de Gramenet o Badia estan per sota dels 17.000 euros. No obstant això, en ciutats de rendes mitjanes com Barcelona o Sant Joan Despí, el volum d’edificis en mal estat està relacionat amb l’existència de zones empobrides.

Sant Adrià de Besòs, amb construccions com el bloc Venus, és l’epicentre dels edificis en mal estat, ja que un de cada cinc es troba en una situació preocupant

És el cas del barri de les Planes de Sant Joan Despí, on el moviment veïnal fa temps que reclama la millora dels habitatges. Daniel Frías, integrant de l’associació de veïns, assenyala que “els pisos tenen molt mala qualitat i no compleixen la normativa d’aïllament”. En el cas de Barcelona, els habitatges més degradats són en barris com Ciutat Meridiana, on segons Filiberto Bravo, de l’associació de veïns, “hi ha pisos que tenen més de 50 anys, que no tenen aigua ni llum, que estan en estat ruïnós i que tenen façanes a mig arreglar”. De la mateixa manera, Ángel Cordero, d’Acció Raval, afirma que al centre de Barcelona hi ha edificis que presenten “danys estructurals clars, com escales deteriorades o fissures a les parets”. “Hi ha pisos amb portes, intèrfons i bústies trencades i patis de llum plens de brutícia”, afegeix.

És per tot això que l’integrant de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) Juan Camilo Ramos sentencia que la manca de reformes en edificis i pisos a la capital catalana i al territori metropolità “anirà en augment i tindrà més impacte en certs contextos socials”.

D’on plora la criatura?

No hi ha un únic motiu que expliqui la situació de degradació dels pisos a la metròpoli. De totes maneres, barris com les Planes, Ciutat Meridiana, Sant Roc o la Mina comparteixen similituds. La primera, i més evident, és l’antiguitat dels immobles. L’allargada ombra del franquisme també enfosqueix aquesta història, ja que sobretot a l’extraradi les cases es van construir als anys 60, durant l’anomenada època del desarrollismo. “Les Planes és un barri antic que es va construir durant els anys 50 i 60 i on es va especular sense miraments”, lamenta Frías. “Molts edificis no compleixen les mesures d’accessibilitat i, per això, no tenen ascensor”, diu. A més, explica Frías, aquests edificis es van alçar “com bolets”, fora de la llei, i per aquest motiu tenen deficiències estructurals que fan que “a l’estiu hi faci molta calor i a l’hivern molt fred”.

Per la seva banda, Filiberto Bravo, de Ciutat Meridiana, assegura que en habitatges tan vells com els del seu barri i on la manca de rehabilitació ha estat total “el temps ha anat passant i la deixadesa ha degradat els pisos”. Segons el seu parer, tot això s’ha vist agreujat per la crisi immobiliària derivada del crac econòmic del 2009. “Aquí, una tercera part dels pisos van ser adquirits pels bancs, molta gent va haver de marxar i aquests habitatges van quedar en els llimbs”, afirma. “Els bancs no fan res per deixar-los més decents i sovint no paguen les despeses de comunitat”, denuncia. Tampoc hi ajuda que moltes famílies ocupin els pisos i no “puguin pagar per arreglar-los”, considera.

Al barri del Raval de Barcelona hi ha pisos amb portes, intèrfons i bústies trencades, patis de llum plens de brutícia i on la manca de manteniment és total

Així mateix, Carles Sagués, de la Plataforma Sant Roc Som Badalona, explica que molts dels plans públics per millorar aquest barri vulnerable es van veure aturats per la crisi. “Durant el tripartit, hi va haver un projecte de renovació a Sant Roc que més tard es va parar. La meitat del barri va ser reallotjat en pisos en bon estat, però l’altra no”, lamenta.

Les derivades

Una esquerda, una humitat, la manca d’ascensor, unes parets de paper de fumar… Tot té conseqüències que afecten la vida de qui viu en un pis amb aquestes problemàtiques. En aquest sentit, donada la situació de crisi climàtica actual d’augment de les temperatures extremes, des de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB) alerten que a la ciutat “hi ha un parc envellit i vulnerable energèticament”. Segons els seus càlculs, un 87% dels edificis van ser construïts abans del 1980 i, per tant, “exempts de la primera normativa en matèria d’eficiència energètica estatal”. Així, el mal estat dels edificis es veu reflectit en el preu de la factura. Dit d’una altra manera, les llars en pitjors condicions i que sovint es troben en barris empobrits tindran més problemes per pagar l’electricitat o el gas per escalfar-se o refredar-se. Així, segons l’O-HB, si no hi ha solucions, “un 25% de les llars” hauran de destinar “més d’un 10% dels seus ingressos” a pagar les factures i, per tant, tindran “risc de pobresa energètica”.

Mans a l’obra

L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) no és aliena a aquesta problemàtica i, per aquest motiu, està intentant posar-hi solucions. El passat 10 de febrer anunciava una inversió provinent dels Fons Next Generation, que ascendia a més de 100 milions, per rehabilitar 13.000 habitatges. “Els fons milloraran la vida dels municipis i dels seus veïns”, celebrava el vicepresident executiu de l’AMB, Antonio Balmón, aquell dia.

Per a Juan Camilo Ramos, de la FAVB, els fons europeus són “una ajuda, però no seran suficients, perquè normalment només van destinats a l’eficiència energètica”. “No solucionaran el problema de fons, perquè una rehabilitació integral és molt cara”, afegeix. Més contundent es mostra Daniel Frías quan diu que a les Planes, on el 60% de la població té més de 65 anys i el 80% dels habitatges no tenen ascensor, “parlar d’eficiència energètica té poc sentit”. “Ens diuen que els diners es destinaran a aquest tema, però nosaltres tenim problemes molt abans que posar plaques solars”, es queixa. “És com rehabilitar la casa per la teulada, perquè el que és prioritari són els ascensors”, assevera.

Sens dubte, la determinació de l’AMB és necessària i demostra que l’organisme és conscient d’un problema poc conegut i prioritari. Tot i això, la mesura anunciada, en un territori com el metropolità que suma 600.000 immobles, no deixa d’entomar-se minsa. Això fa témer el pitjor: davant d’un parc d’habitatges gegantí que cada any s’envelleix, poden sorgir nous Venus?

El paper de la droga

Com en el dilema de l’ou i la gallina, si parlem de l’estat dels edificis, cal fer-se la següent pregunta: la droga fa que els barris es degradin i els edificis derivin cap a un estat ruïnós o és en els indrets amb habitatges més precaris on s’instal·la la droga? No hi ha una resposta clara per a aquesta pregunta. Tot i això, en molts dels barris on hi ha més pisos en estat deficient també hi veiem aflorar el mercat il·legal de la droga, amb tots els conflictes veïnals que això comporta. “A la tarda, quan tanca la sala de venipunció, els carrers s’omplen de drogodependents”, explica Paqui Jiménez, de la Mina. Ella, que és veïna del bloc Venus, diu que a l’edifici hi viuen toxicòmans. De fet, fa un temps, al terrat de l’edifici es va instal·lar un grup de consumidors. “També hem tingut problemes de persones que punxaven la llum i, sovint, eren plantacions de marihuana en pisos”, explica.

Aquest problema és similar al que relata Carles Sagués, de la Plataforma Sant Roc Som Badalona. En aquest barri, fa un temps es van fer famosos els talls de llum que patien els veïns. L’alcalde d’aleshores, Xavier García Albiol, va responsabilitzar-ne les plantacions de marihuana que hi ha al barri, obviant les deficiències de la xarxa elèctrica. Des de l’oposició es va atacar el líder del PP dient que els talls es produïen per la manca d’inversions. Per a Sagués, tot suma. “Hi ha pisos amb plantacions que cal perseguir, però el percentatge és ínfim en comparació amb el de famílies que punxen la llum per necessitat”, afirma. “Cal separar-ho, però quan un lloc està malament, plou sobre mullat i és fàcil que hi aparegui l’abandonament”, reflexiona. “Per atacar el problema, és imprescindible afrontar la realitat: amb ingressos de 400 euros no es poden assumir les despeses de l’habitatge”, denuncia.

El cas del Raval de Barcelona és potser el més complex d’analitzar, ja que aquí, segons apunta Ángel Cordero, d’Acció Raval, “hi ha una relació clara entre edificis en mal estat i punts de venda de droga”. De fet, els venedors acostumen a instal·lar-se en els pisos en pitjor estat. “Creiem que si els traficants s’hi posen és perquè la propietat no és on hauria de ser”, assenyala. Per altra banda, afirma que aquests pisos, que poden tenir més de 200 anys, no han viscut pràcticament cap millora. “Les reformes només les fan grans fons d’inversió en edificis de luxe per a estudiants estrangers o turistes”, conclou.