La Fundació Arrels calcula que l’11% de les 1.239 persones que el 2019 vivien als carrers de Barcelona eren dones. Foto: Arrels

Una de cada deu persones sense sostre és dona, segons xifres de la Fundació Arrels. El 19% d’aquestes dones diuen que han estat víctimes d’agressions sexuals al carrer. Però no només això: el 56% han patit violència masclista de les seves parelles i el 48% han intentat suïcidar-se.

Vagabundes, sensesostre, sensellar, dones de carrer, homeless… Se les anomena de moltes maneres, la majoria d’elles pejoratives, però sovint s’oblida la qüestió més important: qui són realment les dones sense llar?

Segons la classificació ETHOS (European Typology of Homelessness and Housing Exclusion), no només es tracta de les que veiem dormint al carrer. Pernoctar en un alberg, en un habitatge insegur o sota amenaça de violència també es considera sensellarisme. En aquest sentit, cal dir que malauradament no podem saber amb exactitud quantes dones es troben en aquesta àmplia situació. Segons denuncien les organitzacions que treballen en aquest terreny, no hi ha xifres. Sí que sabem, en canvi, el nombre de dones que dormen al ras.

La Fundació Arrels calcula que l’11% de les 1.239 persones que el 2019 vivien als carrers de Barcelona eren dones. A l’àrea metropolitana, on les dades brillen per la seva absència, aquesta xifra és similar. A Badalona, de les 57 persones sense sostre en l’últim recompte del 2018, 3 eren dones, i a Terrassa n’eren 6 de 46. A Sant Adrià i a Santa Coloma sabem que hi havia 19 persones sense sostre el 2019 i el 2018, respectivament, però no sabem quantes eren dones. A l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Cerdanyola o Gavà, tal com denuncia Arrels, els ajuntaments no han incentivat un recompte i no hi ha xifres.

La mitjana de temps que una dona passa al carrer és superior a la dels homes: 3 anys i 8 mesos

A més, aquesta entitat determina que les dones de carrer tenen 48 anys de mitjana si són nascudes a l’Estat espanyol i 41 si són migrants. I afegeix que una de cada quatre es troba en situació d’alta vulnerabilitat. És a dir, que té malalties cròniques, pateix agressions físiques o és addicte a alguna droga.

ON SÓN?
Amb la crisi sanitària, el nombre de dones que arriben al centre d’acollida Assís de Barcelona ha augmentat un 77%. Tot i això, Elena Sala, treballadora d’aquesta organització, considera que les dones sense llar segueixen sent poc visibles tant al carrer com als recursos assistencials.

Per què és tan difícil detectar-les? Sala afirma que “segurament hi són però no les veiem perquè estan amagades, camuflades i ocultes”. Moltes dones ocupen sofàs de familiars o amics i, per no molestar, passen tot el dia al carrer. Altres ofereixen treball o sexe a canvi d’un sostre, tenen relacions tòxiques per no acabar al carrer o viuen uns dies al ras però després tornen a tenir una habitació.

Sala considera que les dones triguen més a arribar a una situació de carrer perquè, d’una banda, “cultiven xarxes de suport mutu i resisteixen millor les crisis” i, de l’altra, fan mans i mànigues per no haver de dormir al ras, ja que es tracta d’un espai molt hostil. Clara Naya, de Lola No Estàs Sola, una associació que lluita per erradicar el sensellarisme femení, considera que això té a veure amb la cultura masclista “que socialitza els homes per ocupar l’àmbit públic i les dones per romandre al domèstic”. “La societat ens diu que nosaltres al carrer no som més que un producte a l’abast dels homes”, afirma.

Així, quan arriben al carrer, les dones estan molt deteriorades físicament i psicològica perquè han esgotat totes les possibilitats. De fet, la mitjana de temps que una dona passa sense un sostre és de 3 anys i 8 mesos, un temps superior al dels homes.

Fins fa poc la majoria dels recursos per a sensellar estaven destinats als homes

Més enllà, les dones sense llar són difícils de comptabilitzar perquè intenten passar desapercebudes. “Quan dormen es tapen senceres i vesteixen pantalons i jerseis amples que amaguen els pits”, diu Naya. Aquesta forma d’actuar no és estranya si tenim en compte que, segons l’Observatori Hatento, el 19% d’elles diuen que han patit agressions sexuals al carrer.

QUAN ENCARA TENEN SOSTRE
El seu nom és Josefa, però a Lola No Estàs Sola li diuen Pepi. Té 45 anys i en fa sis que no té casa. Ara viu amb un amic que li ha deixat un lloc al seu pis, però fa un any, després de sortir de la presó saragossana de Zuera, va estar vivint en una tenda de campanya al districte de Nou Barris de Barcelona.

Va néixer al Raval barceloní i dels 16 als 27 anys va treballar de prostituta. Just va començar aquesta professió després de tenir la seva primera filla amb un home que la va deixar. Treballava al Camp Nou i ara, molts anys després, aconsegueix explicar amb enteresa una vegada que la van violar.

“Eren les sis del matí i davant meu va parar una furgoneta. Va baixar primer un noi i després un altre que em va posar un ganivet al coll”, relata. Entre els dos la van posar dins de la furgoneta i, quan va intentar escapar-se, un d’ells li va clavar tres cops de puny al nas. “Estava embarassada i em feia por que em tiressin per qualsevol barranc després de violar-me”, explica.

Als 29, quan ja havia deixat la prostitució, la Pepi tenia sis fills. Des de llavors va treballar a l’aeroport, però als 30 anys el seu pare va morir i ella va agafar una forta depressió. Estava enganxada a la cocaïna i, per por de perdre el seu fill més petit, va iniciar un procés de rehabilitació. “Per desgràcia, al cap d’un temps vaig tornar-m’hi a enganxar i em van treure el nen”, recorda. Aleshores tot va desembocar en la pèrdua de la llar.

“Quan dormen es tapen senceres i vesteixen pantalons i jerseis amples que amaguen els pits”

La vida de la Pepi és l’exemple clar dels motius que duen a una persona a viure al carrer. No hi ha un fet detonant, no hi ha una sola vivència que ho desencadeni tot. Segons la investigadora Sonia Panadero, les dones sense llar han viscut una mitjana d’11 successos traumàtics: maltractaments, mort d’un familiar, embarassos no desitjats o retirades de custòdia. Els homes de carrer n’han viscut 8 o 9 i qui té un sostre només 4 o 5 en tota la seva vida. A més, com explica Sala, “el 56% de les dones sense llar han patit violència masclista de la parella, el 48% han intentat suïcidar-se i el 32% han patit agressions sexuals”.

QUAN VIUEN AL CARRER
La María José fa 11 anys que viu al carrer amb el Paco, la seva parella. Són d’Extremadura i, encara que han dormit en diferents llocs de Barcelona, ja fa temps que s’estan a la plaça Letamendi. “Estic farta de tot això, al carrer no descanses mai, et fa mal tot el cos, tens fred”, relata. La seva pell i les seves poques dents confirmen el comentari. Té 34 anys i, tot i vestir roba ampla i juvenil, sembla molt més gran.

Són la una del migdia d’un divendres i un amic seu, el Xavi, es dirigeix al caixer per veure si ja li han ingressat els diners de la pensió. Quan des de lluny ell li indica que ha cobrat, ella exclama: “Quin bon divendres ens està quedant!”. Sap que el Xavi els convidarà a unes canyes i a dinar a algun restaurant. També que avui podran posar piles a la ràdio i “ballar amb els 40 Principales o Kiss FM”.

“El pitjor de viure al carrer és que et robin les poques coses que tens. Quan menys t’ho esperes et desapareix un mitjó o una manta”, comenta. Sorprèn que en el seu context la María José no parli de la por a les agressions sexuals. “A mi mai m’han molestat, perquè m’he sabut valdre i perquè estic amb el Paco”, afirma.

No s’ajunten amb altres dones per reduir el perill sexual

Moltes dones que viuen al carrer acostumen a tenir parelles que sovint abusen d’elles a canvi de protegir-les de la resta d’homes. Res sembla indicar que el Paco sigui un d’aquests homes. Res sembla indicar el contrari. El que està clar és que la María José mai se separa del Paco i del Xavi. Com ella, la majoria de dones no volen viure amb altres dones. “Estar amb algú a qui poden violar em posa a mi en perill”, reflexiona Naya. “Les dones no s’ajunten amb altres dones perquè serien com un imant per als perills”, conclou.

QUAN SURTEN DEL CARRER
El cas de l’Estebana és paradigmàtic perquè demostra com de lligat està el sensellarisme femení amb l’experiència migrant. Segons dades d’Arrels, el 39% de les dones que viuen al carrer són nascudes a l’Estat espanyol, el 39% en països de la Unió Europea i el 23% en altres indrets.

L’Estebana té 53 anys i va arribar a Catalunya el 2018 fugint de Colòmbia, on estava amenaçada de mort per la seva tasca com a defensora dels drets humans. Quan va arribar a Barcelona no tenia res i durant els primers dies va dormir a sota d’un pont. No obstant això, la seva trajectòria és molt diferent de la d’altres dones sense llar: després de viure en un alberg va aconseguir una pensió dels Serveis Socials. “L’estança havia de ser per unes setmanes, però es va allargar durant un any”, explica. “Per a mi, el pitjor ha estat la violència institucional”, denuncia. Es tracta d’una violència freqüent per a les dones, perquè, com relata Sala, “encara que ara està canviant, fins fa poc la majoria dels recursos per a persones sense llar estaven destinats als homes”.

A diferència de l’Estebana, que ara col·labora amb l’associació Mujeres Pa’lante i viu a la llar Impuls d’Assís, no sempre és tan senzill sortir del cercle de l’exclusió social. En altres casos com el de la María José sembla difícil. Pel que fa a la Pepi, diu que quan aconsegueixi una paga se n’anirà a Saragossa a viure. “M’he cansat de Barcelona, vull oblidar el passat i viure en un altre lloc on ningú em conegui”, explica per acabar amb un colpidor “vull ser feliç”.

El cas més tràgic

El 12 d’agost de 2018 va aparèixer una dona morta a Can Tunis. El barri que els anys 90 va ser famós a Barcelona per ser el centre europeu de venda i consum de drogues tornava a ocupar les notícies de successos. La víctima era l’Anna Iggstrand, una dona d’origen suec de 46 anys que feia més de 10 anys que vivia als carrers de Barcelona.

A Arrels la coneixien bé. L’Anna havia passat els últims dos anys de la seva vida a la llar Pere Barnés, al Paral·lel de Barcelona, un recurs per a persones sense sostre que gestiona la fundació.

El seu cos va ser trobat per la Guàrdia Urbana sota el remolc d’un camió, nuu de cintura cap avall i amb signes d’haver patit una forta pallissa. Aquesta mort exemplifica, cruelment, el grau màxim de la violència que les dones que no tenen casa poden arribar a patir.

L’Anna va arribar a Barcelona fugint d’un matrimoni que l’havia portat a viure a les illes Canàries i en el qual ell la maltractava. Després que la seva mare la portés de nou a Suècia, la noia no va poder aguantar la sensació de derrota i va decidir marxar a Londres. A la capital anglesa vivia amb la seva germana i treballava en el món de la música.

Amb l’entrada del mil·lenni va arribar a Barcelona, on llogava un pis amb una amiga al centre de la ciutat i treballava de teleoperadora.

No sempre hi ha un motiu que desencadeni el sensellarisme, però en el cas de l’Anna sembla que quan una lesió al genoll va frustrar el seu somni de convertir-se en ballarina de ballet tot es va precipitar. La noia va entrar en una espiral d’alcohol i festes i, quan no va poder pagar el pis, va començar a viure al carrer.

Tant els seus amics de carrer com les treballadores d’Arrels diuen que l’Anna era una dona especial. “Li encantava la roba, ballar i llegir novel·les de crims escandinaves”, expliquen per afegir que “també tenia el seu caràcter”. “Era vegetariana i mai no menjava res que hagués tingut ulls”, relaten. Encara ara, quan ja han passat dos anys des de la seva mort, tots recorden el seu somriure i la seva alegria.

Les investigacions sobre què va passar el 12 d’agost de 2018 segueixen obertes. Com va arribar l’Anna des del Paral·lel fins a Can Tunis? Qui la va portar fins allà? Queden moltes incògnites en aquesta història. “Potser el cas no es resoldrà mai perquè l’Anna era qui era, una dona sense llar”, lamenten des d’Arrels.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram