Coronavirus i feina: quan treballar és un risc

En poques ocasions són reals aquelles històries de pel·lícula en les quals una persona resulta per sorpresa hereva d’una immensa fortuna o troba un tresor en una illa deserta i, contra tot pronòstic, aconsegueix el que molts voldrien: ser el seu propi cap i anar a treballar només quan ho desitgi o sigui imprescindible. En el nostre món gairebé tothom ha de treballar per viure, i aquesta realitat pot ser complicada en feines que només es poden fer de manera presencial i on, a més, les possibilitats d’infectar-se de covid són altes.

N’és un clar exemple la restauració. La Raquel Garcia explica que, encara que va perdre la por al virus quan el va passar fa uns mesos, des que va començar l’octubre passat a treballar en un restaurant de la Dreta de l’Eixample té moltes més angoixes que abans. “Tot i que porto una mascareta FFP2, quan recullo plats bruts d’una taula no els puc portar directament a netejar si, per exemple, he d’atendre de pressa uns altres clients. Al final no deixo d’estar en contacte amb fluids d’altres”, assenyala Garcia sobre una situació que, després de la jornada, pot omplir-la de males sensacions.

Tal com recalca, de vegades es pregunta si, per exemple, s’ha tocat sense voler els ulls abans de desinfectar-se les mans. El pitjor de tot és que preocupacions similars a aquesta, afirma, es repeteixen quan veu clients tossir, a la mínima que té mocs o quan, com va passar fa pocs dies, un client marxa del restaurant perquè s’assabenta que ha estat contacte d’un positiu. Davant d’aquestes situacions, per a Garcia és impossible no dir que el més lògic seria que els clients també portin mascareta mentre no mengen ni beuen a l’interior dels restaurants. “Ja que els cambrers hem de passar per aquests riscos, ens ho posarien més fàcil”, suggereix.

Directrius confuses

Només cal fixar-se en les últimes dades per recordar que l’ensenyament és un altre sector colpejat per la sisena onada: a finals de gener, encara hi havia 7.894 professionals de centres catalans en quarantena. L’Aina Planas –nom fictici–, professora d’un institut de 800 alumnes de Nou Barris, està fora d’aquestes xifres. Assegura que no s’ha contagiat en les darreres setmanes i que tampoc han caigut gran part dels seus companys. “Però cal deixar clar que això no és habitual. Sé de centres on més de la meitat dels mestres estan confinats”, insisteix.

En aquest sentit, Planas recalca que no se sent més exposada que un cambrer, perquè els estudiants sí que porten mascareta. El que la preocupa, però, és com de “desemparada” se sent per part de l’administració. Un exemple: davant d’un cas positiu, fins ara els alumnes vacunats poden anar a classe i els no vacunats s’han de quedar a casa. “És un caos perquè en tenim la meitat a casa i l’altra meitat a l’aula. S’han de fer classes telemàtiques, encara que el sistema no hi està preparat i no tots els estudiants tenen bona connexió”, denuncia. Ara, però, tot això sembla que serà història, perquè s’eliminaran les quarantenes a les escoles, tal com es va fer públic ahir.

No es podria continuar aquest reportatge sense parlar del col·lectiu que més ha estat en contacte amb el virus des de l’esclat de la pandèmia: els sanitaris. Per part seva, la metgessa de família del CAP Fort Pienc, Alba Martínez, indica que des que va contagiar-se per primera vegada el març del 2020 no ha patit més per aquesta possibilitat. El que se li ha fet més difícil en els darrers mesos, apunta, ha estat la conciliació familiar. “Quan es van contagiar les meves filles, havia d’anar a treballar i no podia deixar-les amb cap cangur ni amb els meus pares”, assenyala Martínez. Paral·lelament, afegeix que una altra dificultat és el tracte amb les persones que donen sentit a la seva feina: els pacients. “He d’estar sana perquè atenc persones de risc”, alerta.

Sense poder parar

Ser part d’un equip petit també té les seves dificultats. Aquest és el cas de la treballadora d’un centre d’estètica de l’Eixample, Mariona Casanovas – nom fictici –. Quan hi ha hagut casos positius explica que no ha tingut cap altra opció que fer la feina d’altres persones i, en conseqüència, passar més temps al lloc de treball. Un exemple, afirma, és que fa poques setmanes va continuar treballant després que quatre companyes donessin positiu.

Va ser a partir de llavors que qualsevol símptoma, típic d’un refredat o provocat per la baixada de les temperatures, li feia pensar que era covid. Tal com recorda, “sentia picor al coll i congestió”. Constantment pensava que s’havia contagiat, però donava negatiu als tests d’antígens. Amb el pas dels dies va comprovar que els tests no s’equivocaven, però ja tenia unes inquietuds, provocades per la sensació de risc, que segurament faran que no torni a mirar la seva feina igual durant un temps.