Vet aquí una granja, allà al mig d’un país en un lloc del qual no recordo, on el bestiar i l’aviram es revolta. Els corders es neguen a ser esquilats, les vaques amaguen el cul i no es deixen xuclar les mamelles, les gallines han dit prou i no pondran cap més ou, el pollastre no vol ser capó, el conillet de vellut està fotut, el cavall no estira del carro, el bou diu que prou i es deslliura del jou, les cabretes no es deixen esprémer les tetes, els porcs estan anorèxics i no fan pernils, les oques no es deixen desplomar i els ànecs tampoc, el caragol ni treu la banya ni puja a la muntanya i el ruc català reparteix guitzes a tort i a dret.
Tots n’estan tips de viure en males condicions, exigeixen augmentar la qualitat dels seus estables, corrals i quadres; volen millorar les seves condicions higièniques i ambientals; demanen repartir equitativament els beneficis produïts pel seu treball i explotació. Finalment, demanen que se’ls reconegui el dret a decidir lliurement entre tots el seu benestar.
El granger hi està d’acord, però resulta que les decisions es prenen allà lluny a 600 quilòmetres, en un centre de poder de la Meseta, i ell vol fer el més convenient des del mateix territori. Tot el bestiar hi està d’acord, i fan pinya per poder deslliurarse de qui es queda amb els beneficis de la granja i a més els hi diu com han de renillar, cloquejar, bramar, mugir o belar. El granger, que ja no pot més, explota i etziba un crit dirigint-se al bestiar i l’aviram que el contempla expectant: “S’ha acabat el bròquil, vosaltres ja m’enteneu!”.
