Fa anys que es fa ús de l’esport com una palanca per servir-se dels èxits d’atletes, per embolcallar-se amb la bandera del seu estat, comunitat o club i així treure’n un rèdit polític.

Quan algú declara que no s’ha de barrejar política i esport, o és un cínic o no sap de què parla, perquè s’ha de ser realista: tothom fa política quan hi ha confrontació entre persones o equips per veure qui guanya o perd en la contesa. El Real Madrid era l’equip del règim en temps de la dictadura, amb un president, Santiago Bernabéu, caporal de l’exèrcit franquista.

Javier Tebas, un hereu confés polític del franquisme, va forçar que el partit Barça-Madrid de les 13 h del migdia fos ajornat per esquivar els possibles efectes de la convocatòria d’una manifestació a les 17 h al carrer Marina de Barcelona.

Els atletes russos han estat exclosos durant quatre anys per haver encobert el dopatge: no podran participar en els JJOO de Tòquio, el Mundial de Futbol de Qatar i els Jocs d’Hivern de Pequín, tot per la glòria de guanyar medalles i enlairar l’orgull rus a escala planetària.

El 2018, Ciudadanos muntà una pantalla gegant a la plaça de Catalunya per veure la selecció espanyola, “la roja”, amb centenars de persones onejant frenèticament banderes espanyoles i cridant “A por ellos, oé, oé”. Veure Arrimadas, Rivera i Girauta amb la samarreta de la selecció espanyola, saltant embogits pels gols, què era, un esclat de política o esport?

Curiosament, es parla de no barrejar política i esport quan juga la selecció catalana, és clar.