Arriba un octubre empantanegat amb les incertes fases de desconfinament i rebrot de la pandèmia, colpejat per una nova onada d’intensa repressió a l’independentisme i les institucions catalanes, la dissidència i la protesta, i enfangat en la descomposició de les estructures d’Estat que sustenten el règim del 78. Mentrestant, als nostres barris les desigualtats i la pobresa creixen de forma alarmant i el perill que el populisme de dretes fracturi la cohesió social s’intueix a cada cantonada, obté presència amb la campanya de criminalització de la pobresa i l’ocupació i serveix d’escut per blindar els interessos dels grans tenidors d’habitatge.

Però arriba l’octubre, al cap i a la fi, amb la seva força i la seva saviesa, amb les seves lliçons i aprenentatges. I si des del 2017, cada any, quan arriben aquestes dates cal fer memòria i nodrir-se de l’esperit de l’1 i del 3 d’octubre, enguany cal fer-ho amb més intensitat que mai i cal afegir-hi la memòria i les lliçons de la Covid-19, així com l’escletxa d’oportunitat que obre la corrupció de la corona per superar el règim hereu del franquisme. Per sobre de tot, l’octubre ha d’aportar-nos esperança enmig del desànim per tants embats de repressió i de retallada de drets. Perquè fa tres anys vam aprendre del poder que pot arribar a tenir la voluntat del poble plural quan s’organitza col·lectivament. I encara que després vingués l’envestida repressiva, va ser un punt de no retorn en la manera d’articular i entendre la política com l’eina per teixir el futur de les nostres vides col·lectives. Les xarxes de solidaritat nascudes amb la pandèmia ens ho han tornat a recordar. Aquest és l’aprenentatge més gran i més poderós de llavors i d’ara. I és molt necessari no oblidar-lo.

Aturant un desnonament o aturant el país en protesta per la violència policial a peu d’urna, el poble salva el poble

El poder popular existeix en la mesura que tenim capacitat per sumar voluntats i teixir organització col·lectiva, i és un poder que fa creïble i efectiu que el poble salva el poble. Confeccionant i repartint mascaretes quan no n’hi havia al mercat o defensant les urnes i les escoles per fer possible el referèndum. Aturant un desnonament o aturant el país en protesta per la violència policial a peu d’urna. Promovent xarxes d’ajuda mútua per sostenir la vida o omplint els carrers de protesta pels empresonaments, els exilis, les sentències, els muntatges i la repressió que no s’atura. Les lluites compartides tenen més sentit que mai, perquè al carrer totes som poble divers, poble perseguit per les oligarquies polítiques i les econòmiques, les judicials i les policials.

Contra el racisme que fractura els nostres barris s’alça el crit potent de “nativa o estrangera, la mateixa classe obrera”. La dreta i l’extrema dreta s’esforcen a escampar el contrari. Contra la catalanofòbia estructural i la criminalització del dret a decidir i l’independentisme cal cridar que les lluites pels drets socials i pels drets nacionals són la mateixa lluita per les sobiranes populars, que la resistència contra la vulneració del dret a l’habitatge i la resistència contra la vulneració dels drets polítics és la mateixa resistència popular, i que la persecució i repressió contra la llibertat d’expressió, contra el dret a la protesta i contra la dissidència ideològica és la mateixa denigració de la democràcia que afecta tota la població no poderosa. La dreta i l’extrema dreta s’esforcen a dir el contrari, i l’esquerra unionista té el repte de desmarcar-se’n i no seguir el seu joc.

Per això és tan important no oblidar les lliçons i aprenentatges de l’octubre, i de la Covid-19. Som poble plural i divers defensant la vida i la sobirania, les sobiranies. Som república barri a barri. I l’enemic és el cínic poder de l’statu quo al servei dels privilegis d’una minoria, maltractant les vides d’aquesta majoria, privant-les de drets socials i polítics, intentant aturar la capacitat per defensar-se amb repressió i promovent la protesta del poble contra el poble.

Som poble plural i divers defensant la vida i la sobirania, les sobiranies. Som república barri a barri

Que el president del Partit Popular i diputat Sr. Casado esculli l’àrea metropolitana de la capital catalana per rodar un spot de propaganda política no és aleatori. Que ubiqui el plató en un carrer del 6% de la secció més pobre de tot l’Estat i del 2% més pobre de tot Catalunya (segons el mapa de la renda), del barri amb més immigració no comunitària de Badalona i amb més densitat d’Europa, tampoc. Que sigui un dels barris amb el parc d’habitatge privat més ruïnós i amb més insalubritat i infrahabitatge ja el converteix en l’escenari perfecte per posar en marxa la seva campanya de criminalització de l’ocupació, enfrontant pobresa contra més pobresa, barrejant-ho amb dards contra Podemos i contra l’independentisme. Ben acompanyat del seu alcalde estrella, per descomptat, personatge hàbil escampant culpes entre el veïnat perquè no miri cap a la corrupció que ell representa, i hàbil instrumentalitzant la policia. Encara ressonen les seves felicitacions per la violència contra les pacífiques votants del referèndum.

Per això va ser tan important donar la cara al carrer durant l’assalt dels populistes al barri. Ser-hi per contrarestar les seves mentides i demagògia. Colze a colze amb desenes de veïnes indignades per la criminalització, plataformes pel dret a l’habitatge i contra la pobresa i formacions polítiques plurals que, coherentment, vam defensar plegades el dret a decidir a les urnes de l’octubre. Sense sectarismes, al carrer totes som poble oprimit.

Bon octubre de memòria, lluites compartides i organització popular.