Segons alguns psicòlegs, entre ells Óscar Blázquez, les fases per les quals passem durant el confinament són, o seran: la incertesa (incredulitat i xoc), el pànic (una sensació de fastig, d’ansietat i por, amb un bucle d’ansietat, pànic, depressió), la resistència o adaptació per l’ordre i, finalment, la desconfiança una vegada desconfinats, ja que durant un temps sentirem recel, por o reticències a les aglomeracions, als petons i a les abraçades.

Res nou, ja que es tracta d’un procés que presenta similituds amb les fases de superació d’un dol (en aquest cas, per la pèrdua de llibertat), és a dir: negació, ira, negociació, depressió i acceptació.

Hem de ser crítics per exigir el respecte bioètic i negar-nos a qualsevol fórmula que ens privi llibertat

En cada fase, les nostres capacitats mentals queden disminuïdes, perquè el seu comú denominador és la falta de llibertat. Ara bé, a aquesta pèrdua psicològica de llibertat, se’ns afegirà la geolocalització que, políticament, ens reprimirà i controlarà, encara més.

Aquesta pandèmia ens ha demostrat que no podem confiar en els actuals polítics d’Espanya ni de molts altres estats (amb alguna excepció de països dirigits per dones: Dinamarca, Nova Zelanda, Alemanya, etc.), per tot això, hem de ser crítics per exigir el respecte bioètic i negar-nos a la geolocalització, al passaport immunològic o una altra fórmula que ens privi llibertat.

Els científics desitjarien un laboratori asèptic, lliure de tota influència aliena, i tenir tots els conillets d’Índies controlats; però a la nostra personalitat no se li pot reduir l’aspecte relacional, sense afectar el tot. Per tant, cal superar el fals dilema que la llibertat individual ha de supeditar-se al bé comú, ja que, en realitat, es tracta de confrontar a escala global la llibertat i la seguretat comunes.