Una de les interpretacions del procés independentista és que ha sigut la conseqüència política d’una nova etapa de la tensió secular entre Madrid i Barcelona.

Si l’Espanya del segle XX s’havia construït a partir d’una capital política i dos motors industrials a la perifèria (Catalunya i el País Basc), l’Espanya postindustrial ha anat desplaçant i concentrant el poder econòmic també a Madrid. En bona part gràcies a les privatitzacions de les grans empreses estatals (com Telefónica, Iberia, Repsol, Endesa, etc.), que van ser la llavor per construir noves multinacionals amb seu a Madrid i amb un ull posat a Espanya i l’altre a Llatinoamèrica.

Això va anar acompanyat d’accions decidides de l’Estat per regular mercats com l’elèctric, el de les telecomunicacions o el financer a favor d’aquest nou capitalisme de l’IBEX-35 que, de fet, en bona part era un capitalisme del BOE. Però no fou només el paper del regulador, sinó també les grans decisions dels governs en matèria d’infraestructures. L’aposta constant per Barajas com a gran aeroport intercontinental o, sobretot, la xarxa radial d’AVE i d’autovies gratuïtes va anar reforçant la posició de Madrid. I Madrid va aprofitar totes aquestes cartes marcades per convertir-se en un gran pol d’atracció.

Tot això es va fer sense massa resistència perifèrica. Fins que a Catalunya, després del col·lapse de les infraestructures i del final abrupte de la reforma de l’Estatut, i enmig de la crisi econòmica més profunda en dècades, es va generalitzar la percepció que estàvem, efectivament, jugant una partida amb les cartes marcades.

Mentre el turisme havia anat guanyant pes a casa nostra, la indústria fugia d’Europa i la nova economia s’anava desplaçant a poc a poc però de manera inexorable cap a Madrid. Aquí ens quedava, a tot estirar, el somni d’un Eurovegas o el seu succedani tarragoní Barcelona World, que encara cueja. Ni els intents de reformar el finançament, ni les crides civilitzades a impulsar el corredor mediterrani, ni el clam dels sectors econòmics per poder gestionar, almenys, l’aeroport del Prat van ser atesos. Ni tan sols considerats seriosament. Per això es va estendre la idea que, sense els instruments polítics d’un Estat, Catalunya tenia un futur negre. Perquè el recorregut de la creativitat i la capacitat d’innovació era limitat i l’impuls creatiu de la Barcelona olímpica ja quedava molt lluny.

El dúmping fiscal és una carta marcada més que s’afegeix a una partida absolutament desigual

A partir de llavors Catalunya va entrar, de manera abrupta i inesperada, en una fase de confrontació oberta amb l’Estat i el centre de gravetat del catalanisme es va desplaçar clarament cap al sobiranisme. La tensió va anar pujant fins a la tardor de 2017, que ja sabem tots com va acabar. Però mentrestant Madrid no es va aturar. De fet, va entrar en una nova fase. Si a Catalunya es va aspirar a sortir de la crisi amb un Estat propi, a Madrid l’aposta va ser intensificar la capacitat de centrifugació de recursos, inversions i talent. La comunitat i l’Ajuntament de Madrid van aprofitar el marge d’autonomia per imposar una mena de turbo-capitalisme madrileny. Liberalització gairebé absoluta d’horaris comercials i baixades massives d’impostos que van provocar un efecte succionador: contribuents rics d’altres territoris es van desplaçar a Madrid, on els tipus de l’IRPF per a les rendes més altes i els impostos sobre el patrimoni són els més baixos de l’Estat.

Així, a més dels beneficis de la capitalitat, els favors del regulador a les grans empreses privatitzades i la política centralista d’infraestructures, ara Madrid ha sumat una nova carta: el dúmping fiscal. Una competència deslleial amb els altres territoris que, paradoxalment, a qui més ha afectat no ha sigut Catalunya sinó les comunitats autònomes del seu voltant. Però en tot cas, aquest és el debat que s’ha plantejat en la negociació dels pressupostos entre Esquerra Republicana i el PSOE. Malgrat la contradicció aparent que genera que un partit sobiranista demani limitar el marge d’una altra comunitat autònoma per decidir els seus impostos, és evident que en un context econòmic integrat cal dotar-se de mecanismes d’autodefensa davant de pràctiques com el dúmping fiscal. Perquè, a més, en el cas de Madrid és una carta marcada més que s’afegeix a una partida absolutament desigual.