Aquest 12 de febrer ha començat el judici sumaríssim contra l’independentisme català. 10 líders polítics i 2 dirigents d’organitzacions civils estan acusats de delictes de rebel·lió i sedició. A Catalunya la societat ho està vivint molt malament i està esgotada d’haver d’estar manifestant-se contínuament. Ara tothom està molt centrat en saber quants anys de condemna cauran als acusats, però em sembla que el tema important no és si la justícia española farà un judici just i proporcional, sinó que la justicia española ha prevaricat en admetre el cas com a delicte, perquè està clar que no hi ha hagut cap delicte (així ho han certificat les justícies d’Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Escòcia en haver d’examinar les peticions d’extradició, fetes per Espanya, que reclamava els polítics catalans que es van exiliar a aquests països).

Per tant, encara que hi haguessin absolucions o condemnes baixes, ja hi ha hagut prevaricació en utilitzar fraudulentament la justícia per fer por i amenaçar aquest moviment polític. Es demana un referéndum d’autodeterminació vinculant, un projecte tan legítim com qualsevol altre, tot i que posa histèric l’Estat espanyol, un estat ultranacionalista provinent d’una dictadura feixista que no es va depurar en fer el trànsit a la democracia fa 40 anys. Catalunya porta molts anys fent manifestacions multitudinàries i demanant negociar amb Espanya una sortida política a l’anhel de la societat catalana, però Espanya ignora la demanda i es nega a dialogar. Per tant, el referèndum autoorganitzat de l’octubre de 2017 va ser tan sols una mobilització per fer-se escoltar. Espanya, enlloc de gestionar políticament un problema polític, l’ha derivat a la justícia, i ara som aquí: patint un judici polític impropi d’un país de la UE.