Aquests dies de confinament, a casa estant, m’han servit per sentir sons que abans, amb el brogit del tràfic i els sorolls de l’activitat veïnal, no havia apercebut. Com si de sobte m’haguessin posat un sedàs que filtrés uns sorolls desagradables i deixés passar sons plaents. Ara capto com refilen les merles, els parrups dels coloms, el xerroteig de les orenetes, el cant dels rossinyols, la xerrameca de les cotorres que, lleugeres, passen volant, els miols dels gats i algun lladruc escadusser del gos del balcó veí.

No puc pas escoltar l’explosió primaveral de les flors del badiu i els fruits del llimoner i el micaquer, però sí que tinc prou temps per contemplar com van florint. En el silenci que m’acompanya, puc escoltar la meva música preferida, sigui clàssica o lleugera, i llegir uns llibres tant de temps oblidats a la prestatgeria, esperant tenir prou temps per a la seva lectura i que ara puc assaborir sense presses, sense les interrupcions sorolloses del tràfic del carrer, botzines, camions descarregant o carregant la brossa.

Un silenci especial, espès, m’acompanya i, a vegades, em deixo anar als braços d’en Morfeu, entre pensaments calmats, qui sap si profunds, i vull deixondir per poder escriure aquelles coses que a un li passen pel cap i en vol deixar constància per a ell mateix o per a altres, si ho volen compartir. De nit, alço la vista cap al firmament i escolto el silenci absolut, si pot ser encara, allà a la volta del cel, on miríades de cossos volten immersos en el més aclaparador silenci, en la nit eterna, fins a poder escoltar el batec del meu cor.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram